Un orgull sincer

Per Carla Santafè

Els cotxes conduïen cap a un lloc on poder-se estacionar, i així els seus inquilins, malhumorats, canviarien les quatre rodes per la seva llar. Un diumenge per la tarda no és un bon moment per a cercar confidents: tothom, més o menys, està descansant del cap de setmana i maleint el dilluns següent. El Carles no treballava de la mateixa manera que tothom: ell no tenia caps de setmana, treballava a casa i per projectes, i era envejat perquè feia festa quan li venia de gust. No perdre clients era de l’única cosa que s’havia de preocupar. Els seus amics li havien dit infinites vegades que quina sort, que què bé poder fer, dintre d’uns límits, el que li donava la gana. Però la gent no es donava compte que això també té els seus desavantatges: no compartir el corrent majoritari fa que no hi hagi un flux comú, i ara mateix l’única cosa que li venia de gust era entrar en un bar amb algú de confiança, emborratxar-se fins perdre el control i vomitar, literal i metafòricament, la pressió que sentia sobre els pulmons, el cor i el diafragma. Aquest desig ara no podia ser complert; de la colla era l’únic que a l’endemà no s’havia de llevar a hores intempestives, a més de ser l’únic que no havia de dependre de parella o fills.

Caminava per la Diagonal de Barcelona meditant sobre la ironia de ser lliure. Ell havia fet el possible per no acabar programat per un horari extern i per no dependre de ningú més que no fos ell mateix, per la qual cosa era sovint envejat i rebutjat, com si la seva elecció en la vida fos fàcil. De la mateixa manera, ell proclamava des de la seva tendra adolescència que la família encadena i que no volia tenir ni matrimoni ni fills. Lluny de ser fàcil, el seu ritme vital era difícil, ja que mai no coincidia ni física ni anímicament amb els amics; les seves decisions sobre les parelles que anava tenint eren honestes, però sovint acabaven amb les mateixes relacions.

Va passar per davant d’una cafeteria on una vegada va trencar amb una noia amb la que havia estat. Va mirar a través de l’aparador la vida que es desenvolupava a dintre, i va recordar: ella era tant honesta com ell, i aquest, entre d’altres, era un motiu pel qual n’estava bastant penjat. Ella va plantejar-li la seva realitat: estava còmode amb ell, però necessitava més. No en el mateix moment, però sí a la llarga; no volia casar-se, no era una noia gens convencional, però adorava els nens i ni tant sols volia tenir-los, simplement volia, amb el temps, adoptar. Recordà com ell va reaccionar: la va deixar en la mateixa butaca on ella s’havia sincerat. Va dir-li, amb la mateixa honestedat, que ell no en volia, ni d’adoptats ni de propis, i que abans de fer-li mal preferia deixar-ho corre i romandre ell en la seva soledat. Dolguda però dòcil, ella va acatar amb enteresa la decisió. Després de parlar una estona més, ella va abraçar-lo, va manifestar-li un desig sincer de bona sort, i per la porta d’entrada va marxar. No la va tornar a veure.

El Carles va ser colpit pel record. Aquest era un exemple de perquè se sentia tant i tant sol, però estranyament el seu comportament passat li conferia força en aquell diumenge per la tarda. Entrà a la cafeteria, i demanà un whisky. Mentre se’l prenia pensava i revisava en el seu últim descobriment: l’única noia que realment havia estimat l’havia perduda precisament perquè l’havia estimat i respectat. No poder ser deshonest amb ella va impulsar-lo a ser ell mateix i a dir la veritat. I n’estava orgullós. Estava sol, amb els ulls congestionats d’emoció, però orgullós del seu rebuig a la falsa normalitat.

El vestit verd

Per Carla Santafè

“No hauria d’haver dit això... No ho hauria d’haver dit, encara que tingui raó...” Aquestes eren les paraules que es repetia una i una altra vegada. La Sònia tenia entre les mans un vestit verd, la forma del qual li agradava, però que no era capaç d’examinar-lo perquè no estava en condicions de decidir si valia o no la pena comprar-lo. Amb la mirada perduda focalitzada en un angle de la botiga, premia la peça de roba fortament entre els dits, com si la força del seu dubte i patiment fos capaç d’escolar-se entre els seus plecs i així deixar-la més tranquil·la. Les imatges de l’última hora viatjaven veloçment dintre de la seva ment, obnubilada i debilitada completament pels sentiments d’injustícia i culpa; culpa per haver estat massa dura, injustícia per saber que el que defensava era just i coherent. Una part del seu ésser maquinava a una altra velocitat com resoldria la situació, com s’ho faria per fer que la discussió originada s’esvaís en llurs memòries i en el temps... Perquè veritablement era això el que l’angoixava: que la distància produïda per l’última controvèrsia la separés irremeiablement un trosset més de la persona que estimava amb bogeria, amb la qual era incapaç de congeniar, alhora que era incapaç de suportar la idea que no estaven units per fets i ment a tota hora.

La Sònia romania mig paralitzada enmig d’aquestes aigües remogudes, i ni tan sols la droga moderna del consumir estúpida i innecessariament l’evadia.

-Disculpi, senyoreta, la puc ajudar? –La veu de la dependenta penetrà en el seu cos, reverberant en cada cèl·lula, posant en marxa, com si fos un rellotge molt i molt vell, un organisme que s’havia quedat estatitzat. La Sònia fins i tot sacsejà el cap suaument, com si la intrusió la desvetllés d’un son profund, d’un estat latent. Després dels instants necessaris per tornar a ser conscient d’on era i de què feia, notà la noia, que amb ulls àvids la mirava a l’expectativa d’una resposta. Normalment la molestava i l’indignava aquesta actitud d’algunes botigues d’acostar-se cap a un amb la clara intenció de fer-lo comprar a tota costa; pensava que a part d’incòmode per a la persona assetjada era una actitud patètica per part de la persona que l’exercia, ja que algú que cobrava un sou de merda intentava aportar beneficis per a una empresa de merda per a la qual era un trist número. Però els seus pensaments poc podien generar consideracions antropològiques en aquell moment, i lluny d’emprenyar-se quasi va agrair la distracció: la tornava en sí.

-No, gràcies, només estic mirant...

-Ah, molt bé... si necessita qualsevol cosa, ja ho sap. –La noia, dit això, es girà i s’allunyà d’ella a petits i ràpids passets, i la Sònia es quedà observant el seu aire nerviós, com el d’un esquirolet allunyant-se furtivament. Somrigué i agraí, en un racó de la seva ànima, l’oportú contacte humà a la noia. Girà el cap vers el mostrador on hi havia penjada la filera de vestits, i caigué en què feia una petita estona, que ella sentia com a segles per la seva vaguetat, n’havia agafat un. El tornà a penjar, i se n’anà de la botiga sense comprar. Sense rumb, es posà a caminar, però aquest cop sense pensar: només percebia; percebia l’entorn, percebia els colors, es fixava en la gent, en els seus gestos, en la seva alegria, en la seva distracció... no valorava, simplement observava, i el seu pensament esdevingué només un lleu murmuri de fons, un murmuri que acompanyava, un murmuri que descrivia, o com a molt especulava, sobre el que tenia en front dels ulls.

La ment i el cos quedaren gratificats per l’oxigenació i el moviment. Com si d’una revelació es tractés, l’envaí l’evident: la vida està feta de vida, la vida és allò quotidià i immanent; és allò que roman sota tota carícia, sota tota discussió, sota tot esdeveniment.

La Sònia va veure minúscul el seu problema, tant, que sense possible reflexió tragué el mòbil de la seva bossa. Pitjà un parell de botonets, i a l’altra banda algú, malhumorat, li deia:

-Hola... Què vols?

-Hola, Jordi, t’estimo. Vinc cap a casa, ara parlem amb calma i deixem el tema tancat.

Om mani peme hum

Haurem de repetir moltes vegades aquest mantra per enviar vibració al Tíbet. És el mínim que podem fer contra una repressió brutal.
Dilluns, de 18 a 19, manifestació davant del consolat xinès a Barcelona (Av. Tibidabo, 34).

Per a més informació:

http://casadeltibetbcn.org/

Haiku: la primavera

Per Carla Santafè


El cau de l’ós és buit.
El cim gelat es desglaça:

és primavera.

En l’arbre reneixen flors,

i sopluja ocells:

se senten cançons.

Un sol radiant

deixa pas a un vent fort:

la tarda ha caigut.

El cel clar es torna fosc.

Brillen els estels;

fa fred a sota.