Haiku: l'alternança

El sol nodreix
aquell aire que trepitjo:
explosió de verd.

La lluna fa ocultar
la llum que il·lumina:
mantell de negre.

L'obscuritat venç,
però la llum retorna:
els ocells canten.

Clar i fosc juguen,
sol i lluna dansen:
la natura reneix.

Una segona oportunitat

Per Carla Santafè


Encara que cansada, no es perdria per res del món el seu ritual de divendres per la nit. Un jotabé amb cola i una taula apartada eren els components imprescindibles per a saciar la seva enorme necessitat de contacte amb l’espècie humana. Ella mai no es va voler complicar la vida: no tenia parella ni pràcticament amics, i treballava des de feia una dècada al mateix lloc de la mateixa oficina. Tenia la sort de tenir un petit pis d’herència, i quan l’àvia li va deixar en testament s’ho va prendre com si li hagués tocat la loteria. D’aquesta manera la seva vida era plàcida, però també avorrida. L’escapatòria a la monotonia es donava en un pub de nit bevent i contemplant i, tot i que no n’era conscient, també albergava l’esperança de trobar algú més o menys afí a ella. Però les hores nocturnes i fosques que es puguin passar en un pub no conviden pas a conèixer i profunditzar en la vida de les altres persones. Les ‘ofertes’ que rebia i les relacions possibles que podia establir eren, com és normal en aquests llocs, de sexe; conscientment ho sabia, però inconscientment esperava trobar algú.
Una vegada va conèixer un alemany molt atractiu, i malgrat la barrera idiomàtica –el seu anglès era més que bàsic- van encaixar com ella no havia encaixat mai amb ningú. L’idil·li no va durar més de dues setmanes, però varen ser suficients perquè deixessin petjada en els records. Quan ell va retornar a Alemanya, sentí que si s’esforçava mantindria la relació, però com tot sovint passa amb les persones insegures no va fer ni un pas perquè així fos. ‘És una cosa passatgera’, ‘les relacions a distància no funcionen’, ‘jo sóc una entre d’altres’ i mils asseveracions d’aquest tipus van fer que, poc a poc, el contacte a través del correu electrònic anés perdent intensitat fins que va mutar la situació. En el fons sabia que ella n’era la responsable, i sempre es va penedir d’això. No s’ho reconeixia, però així va ser, i així seria amb qualsevol home fins que no canviés l’actitud respecte a ella mateixa, fins que no canviés la concepció del que era i del que es mereixia. Tenia tanta por de defraudar, que sense adonar-se’n feia morir qualsevol possibilitat de relació. Per això cada divendres realitzava el ritual d’asseure’s sola en un racó de pub: li donava la distància de seguretat que ella necessitava per no aprofundir amb ningú, i com qui mira un aparador, observava i contemplava sense que se li exigís implicació. Només algú de tant en tant se li acostava per lligar-se-la; puntualment cedia, però normalment no.
Aquell divendres va ser com la majoria: a les tres de la matinada, quan les portes del local es tancaven deixant a la gent només un breu interval per finalitzar les consumicions, ella s’alçà, anà al lavabo i tornà cap a casa. Es desvestí, es rentà la cara, i s’estirà al llit, sola, i una mica marejada per l’alcohol. Com sempre, estava una mica decebuda perquè no havia passat res aquella nit, però era conscient que tampoc no ho volia.
No tenia problemes per a dormir, però aquella nit una espècie d’angoixa la mantenia desperta. La primera cosa que pensà fou que l’alcohol li estava fent una mala passada. Així que s’alçà i es dirigí a la cuina per prendre un suc de tomàquet. Desvetllada, engegà l’ordinador, i després de navegar una mica obrí el correu electrònic. Per poc s’ofegà del sobresalt: l’alemany, el seu alemany tornava a la costa de vacances. Amb cortesia li demanava tornar a veure-la. No s’ho podia creure! Havia passat pràcticament un any. Amb una resposta més entusiasta del que ella mai no es permetia, li va donar les gràcies per no haver-la oblidat. Podia maltractar-se a sí mateixa i dir-se que no s’ho mereixia, però per sort per la nostra protagonista va saber reconèixer en aquest mail una segona oportunitat.

De lloros i nens

Per Carla Santafè


El doctor parlava amb la dona, informant-la del mateix de sempre però d’una manera nova: el seu fill no interaccionaria mai amb l’entorn. Era un cas crònic, i no hi havia solució. Ella no ho acabava d’acceptar perquè no ho volia acceptar, com a mare abnegada que era, i no comprenia com un suposat especialista podia ignorar aquells feixos invisibles que la mantenien lligada al nen. Era una simple recepcionista que havia deixat els estudis a l’edat de setze anys, no estava cultivada ni destacava per res en especial, però ella s’hi jugaria la vida afirmant el que sentia com la pura veritat: a vegades el seu fill la mirava amb uns ulls tals, que no podia no sentir que de debò l’estava entenent, que de debò estava intentant expressar alguna cosa. Ella notava com el nen responia llunyanament a les seves manyagues i carícies, i per absent que estigués el sentia proper, i cada cop més. La mare no donaria mai la raó al metge: no era el mateix infant que era un any enrere, i encara que l’autisme era igual de potent, ella estava convençuda que, molt subtilment, havia canviat.

-Senyora, sé que és difícil d’acceptar, però el seu fill no evoluciona –digué el doctor sense dissimular el seu cansament per la insistència de la dona- La seva malaltia és crònica i permanent, i més que anar millorant anirà empitjorant cada cop més amb els anys...
-Però... Però... l’altre dia em va prémer la ma amb una força inusual en ell quan li vaig dir bona nit, semblava... semblava que no volgués que me n’anés. Això mai no ho havia fet! –amb el seu to semblava implorar al doctor un veredicte més positiu, però aquest, impassible, la mirava amb una distància que de ben segur era més nociva per a ella que la pròpia malaltia del nen.
-Miri, senyora... –féu una inspiració forçada i expressa, per fer notar a la mare que l’estava fent perdre el seu valuós temps- jo ja no sé com dir-li... si vol, conec gent especialista que pot fer que vostè accepti... que vostè assumeixi que el seu fill...
-No, gràcies –no va poder evitar mostrar-se ofesa. Va desistir de fer entendre a aquell home les seves impressions, ja que per fi va comprendre que és inútil fer comprendre emocions a qui es creu posseïdor de la raó objectiva. Molt educadament va fer morir la conversa, i en menys de cinc minuts el metge ja estava al carrer.

Tenia gravat en la ment el dia que li van diagnosticar autisme al seu fill. No va sentir un torrent d’emocions descontrolades, ni una punyalada al cor, ni un ofegament, i ni tan sols va sentir tristesa. Va sentir, només, la sensació de ser banyada en gel. Si que és veritat que un núvol gris va formar-se en la seva ànima per sempre, però la primera reacció emocional va ser bloqueig. Des d’aleshores l’arrossegava, i ella sabia prou bé que mai de la vida podria tornar a sentir lliurement, doncs un nen especial la necessitava per sempre més. Però aquell diàleg l’havia tocada: va anar a l’habitació a plorar. Era un petit luxe que només es permetia quan no podia més.
A l’estona va anar a veure el seu fill a la seva habitació. Aleshores fou testimoni d’una escena totalment insòlita: el nen estava a la taula on l’havia deixat pintant, com abans, però observant atentament un lloro que se li havia palplantat davant. Ell estava pendent de l’ocell, el qual probablement s’havia escapat d’alguna casa feia poc: se’l veia molt acostumat als humans, tant, que ni s’immutà quan ella irrompé en la cambra del nen. Després d’uns segons va reaccionar: sortí de l’habitació i anà a buscar el telèfon. Però l’instint va frenar l’imminent trucada al doctor; la seva ment recordà el menyspreu de feia una estona, i no volia ni tant sols escoltar la seva veu. Amb una seguretat molt poc pròpia en ella, es dirigí cap a la cuina i prengué un bol, l’omplí de pipes que tenia per l’amanida i el portà cap a l’habitació del nen. Un nou membre formava part de la família des d’aquell precís moment. Un nou membre, que salvà el nen i que féu menjar al metge totes i cadascuna de les seves paraules.
Mig any després el fill començava a superar l’autisme. Els especialistes són incapaços d’explicar-s’ho. Un lloro, un simple ocell, havia estat l’esquer que va poder cridar l’atenció al nen, i ho va fer de tal manera que aquest s’interessà pel món. El doctor amb no sé quants màsters va ser incapaç de veure que les emocions i els sentiments transformen allò impossible de transformar; la mare simple i abnegada, des d’un principi ho va saber.
La casa de la família està ara plena d’animals. L’evolució del nen la segueixen uns quants especialistes capaços d’entendre el que li ha passat al nen. De l’antic doctor no en van voler saber mai més res.

Per acabar el relat només vull destacar que la narradora d’aquesta història no s’ha inventat res.

Un matí frustrat

Per Carla Santafè


Estirada molt a prop de l’aigua, la Sandra escoltava l’MP3 tot prenent el sol. A ella en realitat li agradaven les platges nudistes, però poder gaudir-les suposava un desplaçament en cotxe. Sovint hi renunciava i anava a la platja normal, que la tenia a cinc minuts caminant. Però això sí: mai dels mais engarjolaria els seus pits en una part superior de bikini, ja que prou clausurats vivien en els sostenidors dia rere dia: quan tocava sorra li agradava deixar-los lliures i receptius als rajos solars. Així doncs només portava un tanga que li feia més nosa que servei, però que les lleis no escrites li exigien que portés. Ella no tenia ni por ni vergonya de la seva nuesa, i el tapar-se en situacions així ho feia pels altres, mai per a ella mateixa. A més, l’afligia profundament comprovar com, en la platja no nudista, any rere any el purisme creixia en detriment als top less i la llibertat. ‘Potser valdria més que fes l’esforç d’agafar el cotxe i anar directament a la nudista’ –es deia a sí mateixa amb tristesa quan veia a noies de quinze anys amb cossos preciosos preocupades, d’una manera obsessiva, per si el bikini els descobria algun trosset de mugró o de cul. Pensant en l’assumpte, sempre concloïa amb tristesa: ‘Encara que ara tothom folla amb tothom, la dictadura del cos deu, i un retrocés en els valors lliberals, fan que faci fàstic estar aquí... mare meva!’
Però la Sandra adorava el sol i adorava el mar, i després de lamentar-se aviat oblidava el món i s’immergia en el seu univers de calor i música. Cada any omplia els estius de sessions al sol amb música, i aquest simple fet la feia feliç. Ara bé: tals sessions havien de ser solitàries, ja que qualsevol presència o companyia feia l’experiència totalment diferent. Es prenia aquests moments com espais de reflexió i desconnexió, i qualsevol persona al seu costat, fins i tot grata per a ella, ho pertorbava i li trencava el moment. Feia malabarismes per dir que no cada cop que algú li proposava d’anar a la platja, i quan fortuïtament es trobava amb algú es despertava en ella tal mala llet, que fins que no es dutxava, ja a casa seva, no se li passava.
Va notar la vibració del mòbil en la bossa, i sense treure’s els auriculars va mirar la pantalleta il•luminada per saber qui era. Un calfred d’angúnia li recorregué el cos de punta a punta: el pesat de torn que no la deixava en pau la trucava de nou. Ella sempre era amable amb els seus pretendents, i sempre els tallava el camí de manera delicada, deixant clara la seva posició. Però hi ha persones que sembla que només es rendeixen amb un bon ‘ves a la merda!’, i això l’enfurismava de totes, totes, perquè l’obligava a ser ruda i desagradable quan no en tenia ganes. El primer impuls fou obviar la trucada, però la insistència del subjecte la desesperà. Pitjà el botó verd quan ja era la quarta vegada que el telèfon cantava la melodia, però quan va respondre amb un sec ‘Hola, què vols?’ l’interlocutor va penjar. Per uns moments es quedà perplexa, però acte seguit va pensar que amb una mica de sort se l’havia tret de sobre d’una vegada. Santa innocència. No va acabar-se d’incorporar quan el mòbil tornà a sonar. Farta d’una persona que li estava robant el seu moment de tranquil•litat, va decidir acabar amb la història d’una vegada per totes. Despenjà.

-Què vols?
-Ho... Hola... Sóc jo...
-No, si això ja ho sé, què vols?
-Ah... no, no res, en realitat només et trucava per dir-te hola i... i... –Per fi, el noi semblava una mica tocat per la duresa en el to de veu de la Sandra. Ella ja començava a sentir-se estovada. Però per sort no es va notar.
-Eh... no...no volia res, només volia convidar-te a un cafè després, si vols i et va bé, es clar... –La incontinència del pesat va frenar la compassió que començava a sentir, i va ser la gota que vessà el vas:
-Mira, em sap molt de greu. He intentat ser amable, perquè no vull ser insensible amb algú. Però mira, noi, no m’interesses, ho sento molt. Em pensava que ho havies captat, però ja veig que no. Si us plau, t’agrairia que no em truquessis més i que aprofitessis els teus esforços per lligar-te a algú que pugui estar interessada amb tu. –Les últimes paraules les va dir al llindar de l’ira. Una part d’ella se sentia malament i culpable, però una altra part se sentí alleugerida. Ara només podien passar dues coses: o que ell es mostrés ferit en l’orgull negant les seves evidents intencions, o que insistís fins al punt que només quatre paraules gruixudes ben dites el fessin parar. Els homes que reconeixen les intencions i que accepten la negativa mai no arribaven tan lluny, i la paradoxa és que alguns d’ells, per la sinceritat i la continència, eren amics d’ella. En aquest cas, va passar la primera opció:
-Home, tia, no cal que t’ho prenguis així, només volia quedar amb tu i xerrar una mica –Respongué ell clarament dolgut, i amb un punt de voler fer-la sentir culpable. Ella es reprimí l’anhelat ‘ves-te’n a la merda!’ que el seu coll li reclamava pronunciar, i rabiosa es limità a dir:
-Molt bé, potser m’he equivocat, però preferiria que no em truquessis més.

Ni adéu es van dir. Ell va penjar, indignat, de seguida. La Sandra estava tremolosa de la ràbia, i notava com aquell desgraciat li havia trencat el seu moment de plaer en la platja. ‘Imbècil! L’hauria d’haver engegat des d’un principi’ –es repetia enfurismada. L’emprenyava profundament intentar no ser desagradable amb gent que acabava mostrant-se totalment egoista i interessada.
En mitja hora estava a casa dutxada.