El marit

Per Carla Santafè

Quan més t’escolto, més capaç sóc de distingir la gran varietat de notes que desplegues. L’altre dia caminaves tranquil·la cap a casa, i jo ja vaig veure’t de lluny: no et vaig veure amb els ulls, et vaig sentir en l’ànima, i al cap d’uns segons ‘ding-gong!’: una flaira de vera dona em deixava la sang glaçada.

Et vaig obrir, i em vas mirar amb aquests ullets felins; el verd de la mirada es confonia amb el verd de la meva esperança. Més esperança hi va haver quan em vas picar l’ullet i em vas dir, amanit amb un somriure, que què feia amb aquells cabells rebels i despentinats.

Encara alabo al sol i a la lluna per agrair la sort que tinc. Quinze anys, quinze anys de coexistència i bellesa són un enorme tribut per alguna vida passada en què hauria patit. Potser serà en una vida futura el preu a pagar per tenir-te al meu costat. Però m’és ben igual: futur i passat, alegria i tristesa es fusionen en un punt: tu, tu i només tu.

 

Fets de música

Per Carla Santafè

Y escoltava cada cop menys música. No era perquè li agradés menys, sinó perquè cada cop més apreciava el silenci. Havia crescut sempre entre melodies i cançons, havia estat un freaky del grups estranys i poc coneguts, però ara no aconseguia trobar cap motivació ni cap sentir vers les onades de notes i lletres que l’havien fet vibrar tant, així com tampoc no n’havien entrat d’altres per substituir-les. Ara el que li agradava, el que li agradava realment, era quedar-se quiet en un racó de platja i tancar els ulls: el morir de l’aigua en la riba, la tènue brisa aixecant la fina sorra, els  bufs de vent que remouen les nouvingudes palmeres, el xerric dels lloros –nouvinguts també- conversant entre sí, un cotxe llunyà, unes persones que parlen emocionades travessant el passeig... Tot plegat li arribava tan profundament al cor, que en Y se sorprenia que ell, tan amant de la música, mai no hagués atès la melodia més bàsica, mai no hagués fet cas als sons més fonamentals. Però ara ho veia molt clar: la música més essencial, de la que surten totes les altres músiques, és la de la vida que passa.

La perla

Per Carla Santafè

 

Després d’estar mitja tarda donant voltes i voltes per la sorra de la platja, la Júlia decideix aturar-se en un muret de ciment nu que separa el passeig del mar. Aquest muret només fa la funció de separar el port del mar en un punt on la bruna sorra s’acaba, i no ha rebut mai la cura que gaudeixen les palmeres i els miradors de la part turística. La seva lletjor combina amb la perenne bravura amb què les aigües, enfurismades, moren suïcides contra ell.

La Júlia s’hi repenja, i per primera vegada des que ha sortit precipitada de casa la mare, se sent una mica millor. Un brutal creuament d’acusacions i culpes s’havien dedicat entre elles feia a penes una estona i, encara que sabia que s’hi acabaria reconciliant, també sospitava que l’esbronc recíproc havia tret a relluir coses que ja feia massa temps que havien marcat un punt d’inflexió en la seva relació.

Entre l’escuma i les formes sinuoses de la mar embravida la Júlia sembla que distingeix un resplendor entre les roques. El primer que pensa és que es tracta d’un tros de paper de plata, o de qualsevol brossa que la gent porca sol llençar als boscos, a les platges o a les aigües sense cap tipus de pudor. Però quan ho observa millor, li dóna la sensació de ser una perla incrustada al peu d’un roc. És possible? Aquí hi ha ostres? La il·lusió la convenç, i amb els braços impulsa el cos una mica cap endavant, però no aconsegueix distingir res a causa de l’escuma juganera. ‘No hi ha gaire distància’, pensa, ‘Si em deixo balancejar una mica i estiro el braç, probablement la pugui agafar...’. Convençuda com una nena que ha trobat un tresor, el seu tresor, encara estira el cos més endavant: els peus li queden  mig metre alçats, i mentre el baixventre fa de punt de suport sobre la superfície del mur, allarga la mà. Després d’un parell de manotades, aconsegueix arrencar alguna cosa de la roca... però ja és massa tard. La distribució del pes, finalment, ha estat desigual, i el seu crani s’esclafa precipitat contra la roca.

Els serveis d’urgències no hi poden fer res: ha mort desnucada. Ningú no sap què ha passat, i encara menys s’expliquen perquè entre els dits duia un ham enganxat.