Asseguts al banc,
ell parla i ella escolta:
cap cot, cor encès.
Ja no diu res més.
El silenci domina;
de lluny, crida un nen.
Cara vermella:
les mans premen la fusta,
de dolor pateix.
Dins d’ell hi ha culpa.
L’abraça amb penediment...
vol cridar que ho sent.
Es dirigia cap a casa. No havia estat un dia dolent, però tampoc no havia estat un dia bo. La neutralitat amarava les seves jornades d’ençà que s’havia refet de la ruptura. En part ho agraïa, però en part enyorava sentir profundament alguna cosa. Tallar amb el Joan després de set anys era de les pitjors coses que li havien passat, però com a mínim durant dos mesos va sentir tant vivament unes sensacions que, encara que agitades i pertorbadores, l’havien fet sentir realment viva. Un cop la realitat es va fer diferent però quotidiana, la indiferència entre els dies va apoderar-se de la seva rutina.
Va prendre el metro. Amb un gest precís va poder asseure’s tot avançant-se a un home de mitjana edat que també hi anava. Aquest va fer una visible i espontània ganyota de fastigueig mentre alçava el braç per agafar-se a la barra del comboi on múltiples mans s’hi aferraven. Ella va observar l’actitud de l’home amb total desinterès i apatia. És en aquests moments on la solitud i l’individualisme que impregnen les ciutats fan més acte de presència, i és en aquest moments quan hom és menys capaç de donar-se’n compte d’aquesta metàl·lica quotidianitat.
Deu parades separaven el lloc de treball de casa seva. Tenia la sort que no havia en cap cas de caminar gaire, si és que tal cosa es pot considerar sort i no una condemna. Mentre el recorregut s’acomplia, va treure de la seva bossa un llibret amb desenes de sudokus i un llapis, i acte seguit s’immergia en l’acte d’ordenar números. És un dels moments en què sentia més plaer durant el dia: la concentració en un joc, la relaxació que creixia, el saber que en pocs minuts estaria escarxofada al sofà veient la tele o bé llegint un llibre, la sensació que les hores que restaven per finalitzar la jornada eren seves i només seves... totes aquestes emocions eren les que la feien advertir que darrere del constructe social hi ha una cosa que s’anomena vida.
Ja pujava per les escales de la boca del metro amb un humor diferent: podria estar sola, podria ser que la seva feina fos solitària i grisa, però com a mínim ara era lliure. No havia de rendir comptes ni a directors ni a parelles, la família feia la seva i no veuria les amistats fins divendres. “Potser estar sola se’m fa pesat a vegades, però com a mínim no haig d’emmascarar-me davant de ningú”, pensava. “Per què no compro una mica de gelat i veig la peli que
Però un cop passada l’eufòria de saber que era autònoma i que podia fer allò que li donava la gana, un cop va acabar la pel·lícula i el sol moria del tot i s’acostava la nit rere la vesprada, la inquietud tornava a aparèixer fent una forta queixalada al pit. Aleshores enyorava una mà que acariciés, aleshores desitjava al seu costat una veu companya. No és que necessités exactament un home, que també, sinó que més aviat necessitava una persona, un congènere que li fes de mirall i li alimentés el caràcter. En aquests moments volia plorar. Però només era capaç de deixar anar llàgrimes seques que li negaven l’ànima. Es creia profundament desgraciada, i ho vivia com si tothom fos feliç i il·lusionat i només ella fos qui estava sense companyia franca i germana. Ignorava o volia ignorar que aquesta realitat es viu a centenars, i que ella i només ella podia canviar-la.
La seva energia s’anava densificant, s’anava encartonant fins al punt que els seus pensaments ja es plantejaven si la seva existència valia la pena. Era la fase que tocava en el tempo que es repetia dia rere dia, sense passar d’aquí. La rutina marcava que ara havia de sopar, per després anul·lar-se amb més tele i finalment caure rendida de pena al matalàs. S’adormia sentint-se culpable per no tenir prou forces per canviar la seva vida i viure en un millor estat. “El cap de setmana serà diferent”, pensava. Com si sortir fins a emborratxar-se fos una solució per obrir-se a la humanitat.
Aquella nit, però, quelcom la va despertar. Un plor com de nen la va sobresaltar. Va mirar per la finestra, aguditzant els sentits per localitzar-ne l’origen, que més o menys es trobava al costat del container. Estranyada i mig somnolenta va imaginar, sense creure-s’ho, que un nadó havia estat abandonat. Una espècie d’instint la va fer vestir de qualsevol manera i va sortir, amb el mòbil a la mà, per veure què era el que passava realment. Un cop va ser davant del container va veure què eren aquells laments de malestar: en una caixa de cartró hi havia un gatet de menys d’un pam. Un esquitx blanc de taques negres cridava desesperat; tremolava espantat: havia estat abandonat. Ella s’hi va acostar. L’estómac se li va congelar quan va veure que l’animaló, malgrat la por, se li va llançar a sobre, pregant protecció i escalfor. Ella va agafar-lo amb les dues mans, i ell va tancar els ulls i començà a ronronejar. Una fiblada de compassió i empatia va recórrer-li l’espinada de dalt a baix, i una punxada al cor la va fer esclatar: “Fills de la gran puta! Malparits! Desgraciats! Com es pot ser tan inhumà! Com es pot ser tan fill de puta per abandonar aquesta petita coseta! Com es pot... com es pot...?” va esclatar a plorar. Acaronava l’animaló, que no parava de ronronejar.
Va escalfar llet i amb una xeringa el va alimentar. El gatet es va adormir, esgotat. De tant en tant es convulsionava, probablement per tot l’espant que acabava de passar. Ella l’acariciava amb el dit, immens enfront de tan petita cosa, que amb prou feines ocupava l’extensió de la mà. Remoguda, però negada d’una felicitat diferent que fins ara no havia conegut mai, s’adormí al seu costat, amb el palmell sobre l’animal, amb la intenció de protegir i aixoplugar.
A les sis del matí un agut pessigolleig al nas la despertà. Era el petitó qui ho feia: ara més tranquil i relaxat, li ensumava la cara. Va necessitar unes dècimes de segon per recordar. Tot el que va sentir quan el va trobar la va tornar a trastornar, però ràpidament els sentiments de compassió, companyia i bellesa la van asserenar. Va tornar a alletar-lo, i ell, ja més reconfortat, la mirava fixament amb uns ullets blau intens on ella hi veia agraïment i benestar. No se n’adonava, però els ulls li brillaven i a la cara se li estampava un somriure que ja no es trauria durant el dia.
Va dir a la feina que estava malalta. Va anar al veterinari, d’on va sortir amb un arsenal d’aliments, coixins i joguines per al seu nou company. Va passar la tarda contenta i riallera pels tendres jocs que el gatet li oferia. Que la seva existència no tenia sentit, en cap moment ho va tornar a pensar.
En el gris carrer
se senten crits d’infants plens
de joia i vida.
Un avi en un banc
llegeix un llibre
sota el sol del migdia.
Un cotxe passa.
És llarg i negre:
els ànims emmudeixen.
El retrovisor
reflexa la llum,
i en silenci va fent via.
L’avi reprèn
la seva lectura.
Els nens corren novament.
Un llit de fulles mortes jeia sobre el sòl producte d’altres fulles mortes al parc de Tiergarten. La soledat i el silenci eren les companyes del meu passejar, i ni tan sols les persones assegudes a la gespa emetien cap rumor perceptible; és un dels avantatges dels països germànics: a menys que celebrin algun tipus de festa, pots estar enmig d’una gran ciutat sense sentir ni un trist soroll. En aquest sentit, a més, Tiergarten és un parc privilegiat: un bosc, amb faigs de més de mig metre de diàmetre, enmig d’una bellíssima ciutat on difícilment trobaràs edificis que passin de quatre o cinc pisos d’alçada. És un bosc on, sobretot en els dies grisos de l’octubre que anuncia el fort fred, hom pot endinsar-s’hi i oblidar-se que conviu amb la resta d’humanitat. Comunicar-se amb la natura enmig d’una gran ciutat, aquest és el privilegi que tenen els berlinesos amb el corprenedor parc de Tiergarten.
Un llit de recents fulles mortes jeia sota els meus peus, crepitant a cada passa que feia, convidant a embaladir-se en el propi caminar. De tant en tant algun alemany de faccions escarpades se’m creuava tallant-me la circulació de la sang, i quan el contacte de les mirades cessava em somreia a mi mateixa tot pensant que com podia ser que la bellesa germànica provoqui en les mediterrànies aquest efecte tan adolescent i estrany. Ràpidament els pensaments saltaven cap a coses diverses, submergits plaentment en l’atmosfera melangiosa i profunda que brindava el dia i la natura circumdant. És en aquests moments quan entens perfectament el romanticisme alemany; és en aquests moments quan entens la nostàlgia i l’abisme, la profunditat que et xucla i et dissol la personalitat. L’altre món s’escola per la fissura que la bellesa ha fet en el teixit de l’ànim, i com no vigilis t’atraurà fins fer-te desaparèixer de la vida quotidiana, pretesa realitat. El problema va ser que jo no volia vigilar.
De sobte, em vaig sentir cansada, just a un centenar de metres de la meva estàtua preferida del parc: una misteriosa figura de rostre mig ocult per una capa que llegeix distesament sobre el relleu d'una esfinx. Des del primer moment en què la vaig veure em va semblar profundament evocadora, amb cada símbol deliciosament col·locat per suggerir l’espai incommensurable; per suggerir l’altra cara de la realitat que convida amb provocació i a la descarada ser desitjada, ser penetrada a fi d’engolir-te en la seva matriu, en el seu humit i tenebrós si per no deixar-te sortir mai més del seu tacte fred i hipnotitzant... La promesa que fa és l’eternitat i la dissolució, i allò que et demana és la voluntat i l’ànima. Qui és capaç de mirar-la a la cara? De ben segur, aquell que no podrà tornar per explicar el seu contacte amb ella.
Jo vaig fitar-la a la cara, jo vaig gaudir de la passió de la seva mirada, jo vaig diluir-me en ella i ara sóc aire... Ara sóc aire que xiuxiueja als passejants del jardí de Tiergarten, a fi d’atraure’ls i portar-los cap a la foscor de
Camina un pas
i s’atura a olorar-te.
Té foc als seus ulls.
La cua tesa,
les orelles de punta:
tremola curiós.
Cansat d’emoció
reposa la mirada.
S’estira a un racó.
Per Carla Santafè
És gran la casa
ara que te n’has anat.
És buida de tu.
Veig cada racó
ple de presència teva.
Hi ha en mi enyor.
Passen els dies...
la pols es diposita
pertot. Sense tu.
L’últim visitant
deixa un ram de flors
al costat d’una nota.
Ha deixat un ram
al costat d’una nota
que li deia adéu.
Consulta l’hora i se’n va.
Ningú no sap on,
enlloc no consta.
En Klaus caminava pel sender sense propòsit; només volia divagar i prendre l’aire fresc que emanava l’espessor de la muntanya. L’esperaven a la cabana per sopar, però per fi havia pogut desentendre’s de la seva gent per la tarda, i com que això li costava tant estava decidit a gaudir de la posta de sol com aquell que assaboreix l’últim préssec madur d’estiu.
Era una tarda de febrer d’un dur hivern. Però una persona sensible podia percebre que sota els seus peus, ben endins de l’humus de la terra, hi romania una energia potent que es preparava per emergir amb tota la força d’haver estat latent durant mesos... La primavera s’amagava sota la flassada de fulles mortes i neu, esperant el seu torn, esperant el seu renéixer per a sortir incontinent i florir. En Klaus percebia aquesta energia, percebia com feia força contra els seus peus, i quan ho feia tancava els ulls i pensava: “Espera, primavera, no tinguis pressa, que quan per fi siguis lliure i obliguis l’hivern a anar-se’n a dormir, jo seré partícip del teu desaforament i, amb un cavall entre les cames, fugiré ben lluny d’aquí”. Aleshores en Klaus inspirava i espirava amb força, tot tremolant perquè sabia molt bé que el que desitjava no era res més que un desig.
Uns cascs de cavall el tragueren de la seva abstracció. Va trigar un moment a reconèixer quin so era. Girà el cap vers l’origen del trot i observà com, des de l’encreuament oposat d’on ell estava, hi venia veloç un cavall muntat per una dona amb un vestit blanc i llarg. Els seus cabells, negres i també llargs, contrastaven amb la puresa del blanc de l’hàbit que portava. Apressadament s’aproximava, i quan passà pel seu costat el mirà de fit a fit, sense desaccelerar ni una miqueta. Ell romangué immòbil, bocabadat. No era conscient del profund impacte que la bellesa de la jove li provocà. Incapaç de reaccionar, només va poder contemplar com el cavall se li allunyava tot prest.
De camí cap a la cabana, només tenia un pensament: aquells ulls negres, aquella mirada impertinent la força de la qual accelerava el seu pols com els esperons acceleraven el veloç cavall que la bella muntava. Afligit, ni tastà un mos quan sopava amb els seus davant de taula, ni podia escoltar una frase seguida, ni tan sols dues paraules. El seu cor bategava, i bategava, i la seva ment només podia pensar en aquells ulls que de ben segur estaven plens de màgia. Estaven plens de màgia perquè era impossible que aquell sentiment que pitjava per sortir fora del dors, com la primavera que dormia sota les capes de terra, fos natural i no producte d’un embruix o conjur de les forces més obscures del bosc... Sense poder evitar la perdició, decidí repetir el seu passeig l’endemà per la tarda, esperant que ella tornés a passar amb el seu cavall veloç, perquè pel seu bé sabia que si no l’aturava i la feia seva moriria de pur dolor.
I vet aquí que a l’endemà per la tarda romania al mateix punt del dia anterior. Tenia les mans fredes i el cor a punt d’esclatar-li i fugir esbarriat del seu lloc. Va tenir molta sort: de lluny se sentien una altra vegada els cascos d’un cavall que s’atansava veloç, i sense pensar-s’ho es posà enmig del camí, tot partint el sender en dos. O parava o l’estimbava, i qualsevol de les dues era la única manera d’acabar amb la consternació que li rosegava l’ànima. Tancà els ulls. Sentia la vibració del trot per tot el cos; sentia com augmentava, així com augmentaven els batecs del cor. Quan notà el cavall irremeiablement a prop, cregué que no frenaria: tal era l’ímpetu del trot. Obrí els ulls, i observà com el cavall que duia a sobre la bella parava en sec, havent d’alçar les potes davanteres carregant el pes sobre les posteriors. La jove, espantada, mostrà la seva mestria en el control de l’animal i lluny de caure, precisà els moviments per a fer aturar el cavall del tot. Això féu més profunda l’angoixa d’en Klaus: ella, la més bella, resultava ser més atractiva quan exercitava la seva habilitat, fins al punt que es podria considerar una heretgia. Doblegat per la pesant bellesa de la jove, caigué sobre els seus genolls i, amb la veu trencada, digué:
-Oh! Bella nimfa del bosc, m’heu atrapat en les vostres teranyines... Jo ja no tinc més voluntat que ser el vostre etern company, no vull més que romandre al vostre costat. El meu viure no tindrà sentit si no us serveixo, si no us despullo i us faig l’amor infinites vegades... Oh! fada encantadora, si no em voleu mal no em digueu que no, no em negueu el respirar i el bategar, només possibles si em preneu com el vostre home... No sigueu cruel, no negueu l’aliment a aquest pobre desgraciat que només camina per vos...
-Oh! Noble cavaller, molt bé parleu, però perquè el vostre desig, que és el meu, es produeixi heu de fer la pregunta adequada. Només aquell que ho faci em podrà posseir, ja que trencarà l’encanteri que em condemna a vagar fins el final dels temps per aquests boscatges... Però vigila! Només pots preguntar una vegada, només hi ha una oportunitat.
Tot depenia de la pregunta adequada. Un horrible terror s’apoderà d’en Klaus. Quina podria ser la qüestió? Què havia de preguntar? Com podia saber-ho? Com podia ni tan sols imaginar-s’ho? Mirava a terra mentre feia passets en cercle. No tenia ni idea d’allò que havia de dir. Maleïa el dubte i la ignorància que feia que les seves vides pengessin d’un fil. Passà molta estona i ell encara no havia dit mot, i ella l’advertí:
-Estimat, el temps s’acaba... Abans que l’últim raig de sol abandoni la tarda m’has de fer la pregunta adequada...
Els ulls suplicants de la bella es creuaren amb els ulls desesperats del gallard i esvelt cavaller, mentre l’últim raig de llum queia. En Klaus s’agafà les mans i les col·locà sobre el pit i, sense més ajuda que la de la natura divina, inspirà:
-Oh! Dona que munta a cavall, la més bella entre les belles, què ha passat perquè eternament hagis de cavalcar? –L’última síl·laba coincidí amb l’última espurna de sol. Després d’un instant, un blanc intens s’apoderà del color del bosc i, tot encegat, perdé la consciència el nostre heroi.
Es despertà quan ja era de nit, banyat per la llum de la lluna, i la joia es féu gran quan sentí el pes del cap de la bella sobre d’ell. Amb un somriure estampat al rostre, la que des d’ara seria la seva dona reposava tranquil·la sobre el seu pit.
Cada dia que passa és un dia més cap al moment de dir-te adéu per sempre
més. Per això ara et miro i intento aprehendre cada petit moviment, cada
petita variació que percebo en el teu ser. Amplifico els sentits per
impregnar-me de la teva vida, per gravar en la meva ment cadascun dels teus
gests, per viatjar en la profunditat de la teva mirada... I ho faig amb la
consciència que si no t'aprofito ara en un moment determinat no podré fer-ho
mai més. Ara dic això i ploro, per buidar de l'ànima el dolor de la certesa
que en un punt no et veuré més. Així quan m'aixequi podré asseure'm al
teu costat i, banyades pel sol, continuaré impregnant-me de la teva
presència per poder-la gaudir el dia en què tu no hi siguis.
La vida serà moviment i no permanència de les coses, però el que sento per
tu és el que m'ajuda a fer-me la idea del què vol dir eternitat. T'estimo, i
serà així mentre hi hagi memòria i sentiment. La font de l'ara alimentarà el
meu amor per tu durant tota la meva existència.
Frueix, petita, frueix; no et demano res mes.
Vint-i-tres anys. Feia vint-i-tres anys que no trepitjava aquella vil·la. Els primers deu anys de la seva absència estava tant convençuda de fugir-ne, que no podia estar menys que satisfeta d’estar lluny dels carrers i la gent que tanta angúnia li feien. Després vingué la indiferència: absorbida per la pròpia vida, el record d’aquell poble que volia ser ciutat li relliscava en l’ànima com li relliscaven els seus habitants. Però últimament un rar sentiment havia aflorat: una espècie de perdó mesclat amb enyorança havia trencat la imatge fèrria que tenia del que un dia fou el seu propi lloc i la seva pròpia gent.
Deu minuts. Feia deu minuts que havia arribat i, per la seva sorpresa, la visió directa dels carrers i carrerons no havien fet que l’assaltessin milers de records, ni que els que tenia els visqués amb més intensitat... El poble gran que volia ser ciutat ho va aconseguir: ja era ciutat. Gris, desarrelat, anònim... un tel de sordidesa havia cobert els habitants. Mai no va estar còmoda amb ells, però se li va gelar el cor en veure que ja no somreien...
‘Ho han destrossat tot, com sempre’- es deia a sí mateixa, i continuava: ‘Trist, molt trist que fins i tot els ànims més maliciosos i vils perdin la seva alegria, i el seu somriure... malgrat tot, potser era el millor que li podia passar a aquesta merda de poble...’
A mitja tarda es dirigia cap a l’estació per agafar un tren que la portaria cap a casa. Cada metre la locomotora l’allunyava del seu origen. Així ocorria també dins del seu ànim.
