Dúnia

Per Carla Santafè

La Dúnia se n’havia anat a sopar la nit anterior amb unes amigues, i va descobrir en el transcurs de la vetllada que desitjava una cosa: anar-se’n un temps fora, lluny de tot. La Dúnia no va saber del cert què desitjava fins aquella nit, l’atmosfera de la qual es mostrava embolcallada d’una tela de nostàlgia, record i rialles. De sobte, entremig de confidències i fum espargit pertot arreu del local, se li va aparèixer un pensament, i amb ell una idea, i amb la idea se li mostrava el que volia des de feia temps: una ciutat desconeguda amb cares noves i diferents esculls, on cada dia tingués prous estímuls per oblidar-se una miqueta d’ella mateixa, i també prou solitud com per conèixer-se més profundament. La Dúnia, finalment i després de molt de temps, sabia allò que volia.

La Dúnia està a l’andana esperant un tren. Una gran maleta l’acompanya. Marsella serà la seva nova localització, i en cap moment ha pensat si serà o no la definitiva. El tren s’atura i engoleix els viatgers, entre ells la Dúnia.

Lluita amb espases de goma

Per Carla Santafè

Veniu del vostre paradís de ferro

per signar un tractat de merda

que no dóna, ni de bon tros, llum verda

per poder canviar i la situació arreglar.

 

Amb el vostre posat pretesament afectat,

veniu per convèncer-nos que tot està controlat...

Però no dieu pas la veritat:

defenseu els vostres interessos,

tant se us en fot com n’està de malament

la realitat.

 

Sou una colla de temeraris

que no li doneu valor a res

que no siguin els vostres calers.

Genocides a sou, mals pares i avis

robeu els somnis i la vida de la gent.

 

Ni us planegeu quin llegat deixeu.

Ni us preocupeu del terrible mal que feu.

Divagacions

Per Carla Santafè

La vida es mou, perquè la vida és moviment. El moviment és canvi constant, i si es para atenció als polsos de la pròpia existència es pot comprovar perfectament que res no roman; cap aspecte o fase no és permanent, i pretendre fixar els estats és, senzillament, antinatural. Però heus aquí la humanitat: vol perpetuar, tant a nivell personal com col·lectiu, la seva realitat. A nivell còsmic no és més que una petitíssima espurna, i això ho sap perfectament; potser és una espurna viva i meravellosa, única –tal vegada- en tot el temps universal, però sempre i per sempre espurna. L’ésser humà això no ho ha paït gaire bé... ha necessitat creure’s el fill d’un suposat creador de tot, ha necessitat creure que la seva peculiaritat respecte la resta de companys terrestres era de dret d’existència superior, ha necessitat dir-se una i una altra vegada que està enterrat en la matèria i que n’ha de defugir, ja que la seva essència és permanent i pura, no mòbil i variable... tot perquè no accepta que és una simple espurna, un senzill brot. Reacciona com el nen insegur que se sent constantment amenaçat: amb ràbia i supèrbia. Així mai no veu que una espurna pot valdre l’eternitat. Així mai no creu que es pot fer a sí mateix a cada instant, obrint-se com una flor que desprèn un potent aroma que millora i enriqueix l’àmbit on és i es fa... la por venç la possibilitat i activa unes defenses tant agressives que s’acaben girant en contra... i així estem, entre guerres i destrucció de la pròpia llar, en una eterna lluita d’egos i un brutal desgast, no només de les energies de què disposem, sinó també de les nostres potencialitats. Assassinem per controlar, i el preu a pagar per aquesta estupidesa és molt alt...

Humanament i ecològicament parlant la cosa està fatal. Això pot sonar tremendista, és ben veritat. Qui és optimista diu que les coses pugen i baixen, que els bons moments s’alternen amb mals moments, i que ja ens en sortirem d’alguna manera o altra. Mare meva! No contradiré pas el que són per a mi conceptes que expliquen la realitat: l’alternança de contraris i la capacitat de crear. Malgrat tot, a aquests optimistes els trobo dos visions que difereixen de com veig jo les coses: primer, el planeta està a la UVI i sense Terra saludable no hi ha ésser humà, i segon... perquè pressuposen que la humanitat sempre romandrà? I encara més: la dinàmica humana generada al llarg de la història, malgrat tenir una capacitat de millorar i cuidar les coses, no és absolutament destructiva? Entre la capacitat de creació i destrucció, quina ha prevalgut i durat?

No nego pas que la vida és una eterna sorpresa: potser d’avui per demà la potència creativa venç la destructiva; és ben possible, i res no nega que pugui ser real. Potser aquesta és l’última esperança i alternativa. Esperem que es faci realitat.

Tornar a ser

Per Carla Santafè

No vull nodrir més les marees que alimenten

la memòria que en un temps fou massa viva.

Vull fer fora les tenebres que em mosseguen el cor:

vinc d'un camí de pedres per posar fi al meu dol.

Persegueixo el llindar on el gel es torna càlid,

i avanço cap aquell llit on la forta onada

esdevé dòcil i ja poc variable.

Rumb cap al final, el meu destí és el canvi

i amb l'ànim de sis anys, m'hi precipito amb deler.

Totes les coses porten en el seu sí el moviment.

Totes tenen ritme i melodia. Cantaré.