Asseguts al banc,
ell parla i ella escolta:
cap cot, cor encès.
Ja no diu res més.
El silenci domina;
de lluny, crida un nen.
Cara vermella:
les mans premen la fusta,
de dolor pateix.
Dins d’ell hi ha culpa.
L’abraça amb penediment...
vol cridar que ho sent.
Es dirigia cap a casa. No havia estat un dia dolent, però tampoc no havia estat un dia bo. La neutralitat amarava les seves jornades d’ençà que s’havia refet de la ruptura. En part ho agraïa, però en part enyorava sentir profundament alguna cosa. Tallar amb el Joan després de set anys era de les pitjors coses que li havien passat, però com a mínim durant dos mesos va sentir tant vivament unes sensacions que, encara que agitades i pertorbadores, l’havien fet sentir realment viva. Un cop la realitat es va fer diferent però quotidiana, la indiferència entre els dies va apoderar-se de la seva rutina.
Va prendre el metro. Amb un gest precís va poder asseure’s tot avançant-se a un home de mitjana edat que també hi anava. Aquest va fer una visible i espontània ganyota de fastigueig mentre alçava el braç per agafar-se a la barra del comboi on múltiples mans s’hi aferraven. Ella va observar l’actitud de l’home amb total desinterès i apatia. És en aquests moments on la solitud i l’individualisme que impregnen les ciutats fan més acte de presència, i és en aquest moments quan hom és menys capaç de donar-se’n compte d’aquesta metàl·lica quotidianitat.
Deu parades separaven el lloc de treball de casa seva. Tenia la sort que no havia en cap cas de caminar gaire, si és que tal cosa es pot considerar sort i no una condemna. Mentre el recorregut s’acomplia, va treure de la seva bossa un llibret amb desenes de sudokus i un llapis, i acte seguit s’immergia en l’acte d’ordenar números. És un dels moments en què sentia més plaer durant el dia: la concentració en un joc, la relaxació que creixia, el saber que en pocs minuts estaria escarxofada al sofà veient la tele o bé llegint un llibre, la sensació que les hores que restaven per finalitzar la jornada eren seves i només seves... totes aquestes emocions eren les que la feien advertir que darrere del constructe social hi ha una cosa que s’anomena vida.
Ja pujava per les escales de la boca del metro amb un humor diferent: podria estar sola, podria ser que la seva feina fos solitària i grisa, però com a mínim ara era lliure. No havia de rendir comptes ni a directors ni a parelles, la família feia la seva i no veuria les amistats fins divendres. “Potser estar sola se’m fa pesat a vegades, però com a mínim no haig d’emmascarar-me davant de ningú”, pensava. “Per què no compro una mica de gelat i veig la peli que
Però un cop passada l’eufòria de saber que era autònoma i que podia fer allò que li donava la gana, un cop va acabar la pel·lícula i el sol moria del tot i s’acostava la nit rere la vesprada, la inquietud tornava a aparèixer fent una forta queixalada al pit. Aleshores enyorava una mà que acariciés, aleshores desitjava al seu costat una veu companya. No és que necessités exactament un home, que també, sinó que més aviat necessitava una persona, un congènere que li fes de mirall i li alimentés el caràcter. En aquests moments volia plorar. Però només era capaç de deixar anar llàgrimes seques que li negaven l’ànima. Es creia profundament desgraciada, i ho vivia com si tothom fos feliç i il·lusionat i només ella fos qui estava sense companyia franca i germana. Ignorava o volia ignorar que aquesta realitat es viu a centenars, i que ella i només ella podia canviar-la.
La seva energia s’anava densificant, s’anava encartonant fins al punt que els seus pensaments ja es plantejaven si la seva existència valia la pena. Era la fase que tocava en el tempo que es repetia dia rere dia, sense passar d’aquí. La rutina marcava que ara havia de sopar, per després anul·lar-se amb més tele i finalment caure rendida de pena al matalàs. S’adormia sentint-se culpable per no tenir prou forces per canviar la seva vida i viure en un millor estat. “El cap de setmana serà diferent”, pensava. Com si sortir fins a emborratxar-se fos una solució per obrir-se a la humanitat.
Aquella nit, però, quelcom la va despertar. Un plor com de nen la va sobresaltar. Va mirar per la finestra, aguditzant els sentits per localitzar-ne l’origen, que més o menys es trobava al costat del container. Estranyada i mig somnolenta va imaginar, sense creure-s’ho, que un nadó havia estat abandonat. Una espècie d’instint la va fer vestir de qualsevol manera i va sortir, amb el mòbil a la mà, per veure què era el que passava realment. Un cop va ser davant del container va veure què eren aquells laments de malestar: en una caixa de cartró hi havia un gatet de menys d’un pam. Un esquitx blanc de taques negres cridava desesperat; tremolava espantat: havia estat abandonat. Ella s’hi va acostar. L’estómac se li va congelar quan va veure que l’animaló, malgrat la por, se li va llançar a sobre, pregant protecció i escalfor. Ella va agafar-lo amb les dues mans, i ell va tancar els ulls i començà a ronronejar. Una fiblada de compassió i empatia va recórrer-li l’espinada de dalt a baix, i una punxada al cor la va fer esclatar: “Fills de la gran puta! Malparits! Desgraciats! Com es pot ser tan inhumà! Com es pot ser tan fill de puta per abandonar aquesta petita coseta! Com es pot... com es pot...?” va esclatar a plorar. Acaronava l’animaló, que no parava de ronronejar.
Va escalfar llet i amb una xeringa el va alimentar. El gatet es va adormir, esgotat. De tant en tant es convulsionava, probablement per tot l’espant que acabava de passar. Ella l’acariciava amb el dit, immens enfront de tan petita cosa, que amb prou feines ocupava l’extensió de la mà. Remoguda, però negada d’una felicitat diferent que fins ara no havia conegut mai, s’adormí al seu costat, amb el palmell sobre l’animal, amb la intenció de protegir i aixoplugar.
A les sis del matí un agut pessigolleig al nas la despertà. Era el petitó qui ho feia: ara més tranquil i relaxat, li ensumava la cara. Va necessitar unes dècimes de segon per recordar. Tot el que va sentir quan el va trobar la va tornar a trastornar, però ràpidament els sentiments de compassió, companyia i bellesa la van asserenar. Va tornar a alletar-lo, i ell, ja més reconfortat, la mirava fixament amb uns ullets blau intens on ella hi veia agraïment i benestar. No se n’adonava, però els ulls li brillaven i a la cara se li estampava un somriure que ja no es trauria durant el dia.
Va dir a la feina que estava malalta. Va anar al veterinari, d’on va sortir amb un arsenal d’aliments, coixins i joguines per al seu nou company. Va passar la tarda contenta i riallera pels tendres jocs que el gatet li oferia. Que la seva existència no tenia sentit, en cap moment ho va tornar a pensar.
En el gris carrer
se senten crits d’infants plens
de joia i vida.
Un avi en un banc
llegeix un llibre
sota el sol del migdia.
Un cotxe passa.
És llarg i negre:
els ànims emmudeixen.
El retrovisor
reflexa la llum,
i en silenci va fent via.
L’avi reprèn
la seva lectura.
Els nens corren novament.
Un llit de fulles mortes jeia sobre el sòl producte d’altres fulles mortes al parc de Tiergarten. La soledat i el silenci eren les companyes del meu passejar, i ni tan sols les persones assegudes a la gespa emetien cap rumor perceptible; és un dels avantatges dels països germànics: a menys que celebrin algun tipus de festa, pots estar enmig d’una gran ciutat sense sentir ni un trist soroll. En aquest sentit, a més, Tiergarten és un parc privilegiat: un bosc, amb faigs de més de mig metre de diàmetre, enmig d’una bellíssima ciutat on difícilment trobaràs edificis que passin de quatre o cinc pisos d’alçada. És un bosc on, sobretot en els dies grisos de l’octubre que anuncia el fort fred, hom pot endinsar-s’hi i oblidar-se que conviu amb la resta d’humanitat. Comunicar-se amb la natura enmig d’una gran ciutat, aquest és el privilegi que tenen els berlinesos amb el corprenedor parc de Tiergarten.
Un llit de recents fulles mortes jeia sota els meus peus, crepitant a cada passa que feia, convidant a embaladir-se en el propi caminar. De tant en tant algun alemany de faccions escarpades se’m creuava tallant-me la circulació de la sang, i quan el contacte de les mirades cessava em somreia a mi mateixa tot pensant que com podia ser que la bellesa germànica provoqui en les mediterrànies aquest efecte tan adolescent i estrany. Ràpidament els pensaments saltaven cap a coses diverses, submergits plaentment en l’atmosfera melangiosa i profunda que brindava el dia i la natura circumdant. És en aquests moments quan entens perfectament el romanticisme alemany; és en aquests moments quan entens la nostàlgia i l’abisme, la profunditat que et xucla i et dissol la personalitat. L’altre món s’escola per la fissura que la bellesa ha fet en el teixit de l’ànim, i com no vigilis t’atraurà fins fer-te desaparèixer de la vida quotidiana, pretesa realitat. El problema va ser que jo no volia vigilar.
De sobte, em vaig sentir cansada, just a un centenar de metres de la meva estàtua preferida del parc: una misteriosa figura de rostre mig ocult per una capa que llegeix distesament sobre el relleu d'una esfinx. Des del primer moment en què la vaig veure em va semblar profundament evocadora, amb cada símbol deliciosament col·locat per suggerir l’espai incommensurable; per suggerir l’altra cara de la realitat que convida amb provocació i a la descarada ser desitjada, ser penetrada a fi d’engolir-te en la seva matriu, en el seu humit i tenebrós si per no deixar-te sortir mai més del seu tacte fred i hipnotitzant... La promesa que fa és l’eternitat i la dissolució, i allò que et demana és la voluntat i l’ànima. Qui és capaç de mirar-la a la cara? De ben segur, aquell que no podrà tornar per explicar el seu contacte amb ella.
Jo vaig fitar-la a la cara, jo vaig gaudir de la passió de la seva mirada, jo vaig diluir-me en ella i ara sóc aire... Ara sóc aire que xiuxiueja als passejants del jardí de Tiergarten, a fi d’atraure’ls i portar-los cap a la foscor de
Camina un pas
i s’atura a olorar-te.
Té foc als seus ulls.
La cua tesa,
les orelles de punta:
tremola curiós.
Cansat d’emoció
reposa la mirada.
S’estira a un racó.
Per Carla Santafè
És gran la casa
ara que te n’has anat.
És buida de tu.
Veig cada racó
ple de presència teva.
Hi ha en mi enyor.
Passen els dies...
la pols es diposita
pertot. Sense tu.
L’últim visitant
deixa un ram de flors
al costat d’una nota.
Ha deixat un ram
al costat d’una nota
que li deia adéu.
Consulta l’hora i se’n va.
Ningú no sap on,
enlloc no consta.
