Per Carla Santafè
Un llit de fulles mortes jeia sobre el sòl producte d’altres fulles mortes al parc de Tiergarten. La soledat i el silenci eren les companyes del meu passejar, i ni tan sols les persones assegudes a la gespa emetien cap rumor perceptible; és un dels avantatges dels països germànics: a menys que celebrin algun tipus de festa, pots estar enmig d’una gran ciutat sense sentir ni un trist soroll. En aquest sentit, a més, Tiergarten és un parc privilegiat: un bosc, amb faigs de més de mig metre de diàmetre, enmig d’una bellíssima ciutat on difícilment trobaràs edificis que passin de quatre o cinc pisos d’alçada. És un bosc on, sobretot en els dies grisos de l’octubre que anuncia el fort fred, hom pot endinsar-s’hi i oblidar-se que conviu amb la resta d’humanitat. Comunicar-se amb la natura enmig d’una gran ciutat, aquest és el privilegi que tenen els berlinesos amb el corprenedor parc de Tiergarten.
Un llit de recents fulles mortes jeia sota els meus peus, crepitant a cada passa que feia, convidant a embaladir-se en el propi caminar. De tant en tant algun alemany de faccions escarpades se’m creuava tallant-me la circulació de la sang, i quan el contacte de les mirades cessava em somreia a mi mateixa tot pensant que com podia ser que la bellesa germànica provoqui en les mediterrànies aquest efecte tan adolescent i estrany. Ràpidament els pensaments saltaven cap a coses diverses, submergits plaentment en l’atmosfera melangiosa i profunda que brindava el dia i la natura circumdant. És en aquests moments quan entens perfectament el romanticisme alemany; és en aquests moments quan entens la nostàlgia i l’abisme, la profunditat que et xucla i et dissol la personalitat. L’altre món s’escola per la fissura que la bellesa ha fet en el teixit de l’ànim, i com no vigilis t’atraurà fins fer-te desaparèixer de la vida quotidiana, pretesa realitat. El problema va ser que jo no volia vigilar.
De sobte, em vaig sentir cansada, just a un centenar de metres de la meva estàtua preferida del parc: una misteriosa figura de rostre mig ocult per una capa que llegeix distesament sobre el relleu d'una esfinx. Des del primer moment en què la vaig veure em va semblar profundament evocadora, amb cada símbol deliciosament col·locat per suggerir l’espai incommensurable; per suggerir l’altra cara de la realitat que convida amb provocació i a la descarada ser desitjada, ser penetrada a fi d’engolir-te en la seva matriu, en el seu humit i tenebrós si per no deixar-te sortir mai més del seu tacte fred i hipnotitzant... La promesa que fa és l’eternitat i la dissolució, i allò que et demana és la voluntat i l’ànima. Qui és capaç de mirar-la a la cara? De ben segur, aquell que no podrà tornar per explicar el seu contacte amb ella.
Jo vaig fitar-la a la cara, jo vaig gaudir de la passió de la seva mirada, jo vaig diluir-me en ella i ara sóc aire... Ara sóc aire que xiuxiueja als passejants del jardí de Tiergarten, a fi d’atraure’ls i portar-los cap a la foscor de
