divendres, 12 de setembre del 2008

La primera excursió


Per Carla Santafè


-“Vigila, rei, no perdis la bossa amb el menjar...” -li ordenà la mare amorosament mentre li pentinava amb els dits els fins cabells del front. Era la primera vegada que se n’anava d’excursió, i una espècie de por barrejada amb una forta il·lusió s’apoderaven no només del nen, sinó també de la mare. Ell la va respondre amb un lleuger moviment negatiu del cap.

-“Va, vinga, anem, que si perds l’autobús et perdràs l’excursió!” –i seguidament li prengué la petita mà entre la seva. Amb la mirada s’assegurà que, primer, portés la motxilla penjant amb el necessari per tot el dia, segon, anés ben abrigat, i tercer, que agafés amb la mà la bossa de l’esmorzar. No va poder evitar esbossar un somriure quan va veure que el nen, seguint les ordres de la mare, premia fortament la bossa amb els seus petits ditets, oprimint-la contra el seu pit, com si la protegís d’un furt o vés a saber de què. Era en moments així quan la tendresa cap al fill feia tal acte de presència, que de sobte prenia consciència que per ell seria capaç de matar i de morir.

Era un matí d’hivern, fred, fosc i tranquil... és un ambient que no convida gaire a les paraules, però que curiosament les sensacions es graven a la memòria d’una manera especial, profunda, doncs la intimitat i la interiorització es multipliquen per mil. Ella va comprendre que aquell moment, mentre caminaven cap a la parada d’autobusos, formaria part de la seva memòria permanentment, i que sempre ho recordaria com un dels instants més intensos que passaria amb el seu fill. La primera excursió del Jan no mereixia menys que això; la seva primera aventura fora del sí familiar.

Van arribar a l’estació d’autobusos, i es dirigí cap al magma de menuts que, excitats de trobar-se entre sí, es començaven a despertar. Junts formaven un mar de caparrons que començaven a mostrar-se inquiets i entusiasmats pel dia que anava avançant. Les dues mestres, vigilants, els contaven incessantment, una amb el dit nombrant el nom del nen i l’altra fent senyals a una llista, i la mare notà que en Jan no corria cap als seus companys perquè l’educació l’impedia lliurar-se de la mà de la mare. Però com un gos que no gosa contradir l’amo es manifestava estimulat, erigit i expectant, anhelós de qualsevol signe que l’indiqués que podia córrer amb llibertat.

-Va, vés amb els teus companys, que jo ja li dic a la mestra que estàs aquí –i el nen, d’una manera automàtica es girà cap a ella, i amb els ulls fulgurants d’il·lusió abraçà amb el seu petit cos el de la mare, i tot seguit es girà i es barrejà amb els companys.

El to de la quitxalla anava augmentant per moments, i la mare intercanvià unes paraules amb les mestres, indicant que el seu fill ja era allí i desitjant que el dia fos agradable. I entenent que ja no hi feia res més, tornà a prendre el carrer per dirigir-se cap a la feina. Abans de girar la cantonada, però, va fer una última ullada a l’autobús, i justament en aquell moment va veure que el seu Jan, una petita boleta d’anorac vermell i pantalons embotits de roba, pujava alegrement al mitjà de transport que el duria a una de les emocions més entranyables que gaudiria en la seva curta vida de nen. “Sí, per ell mataria”, es confirmà la mare amb un natural somriure.

divendres, 5 de setembre del 2008

Contrastos


Per Carla Santafè

Enmig del dolor, sempre hi ha una guspira de felicitat. És la felicitat de la tristesa o la serenor dintre del caos. És el que simbolitza el puntet blanc dintre de la meitat negra del yin-yang, i és el que en certa manera significa la flor de lotus enmig del fang. Res no és absolut i independent. Tot té a l’ombra el seu contrast; sentir dolor és no sentir plaer i sentir plaer és no sentir dolor, però els gèrmens del contrari rauen en tota experiència viscuda.
Quantes vegades ens hem sorprès en veure algú que està passant per una situació difícil o extrema, i l’hem vist emanant una serenor espectacular. Quantes vegades hem conegut gent que suposadament no es pot queixar de res però que descobreixes en elles una profunda amargor.
La saviesa popular –que tot sovint el cientificisme esquartera i mata- ja parla que són en les situacions extremes quan un treu el millor de sí mateix. Jo no sé si això és llei universal, però el que sí que us puc assegurar és que he comprovat en mi i en moltes altres persones aquesta sentència. També està demostrat que en situacions de bonança hi ha molts més suïcidis que en situacions de desesperació, sinó mireu els índex d’autoaniquilament que corren pels països nòrdics.
Rebeca Atencia, una veterinària que treballa al Congo en la fundació per la preservació dels simis amb l’excel•lentíssima Jane Goodall, després d’experimentar la real possibilitat de morir enmig de la natura africana, defensa i afirma que al primer món estem anestesiats i idiotitzats. Diu que quan no saps si viuràs o moriràs re-neix novament en nosaltres el nostre vertader ser, i que quan tastes el perill i la real independència és impossible tornar enrere: ja no pots prendre’t la falsa vida de la societat del benestar com a vertadera vida, sinó com un succedani imbècil. Un succedani imbècil que per postres intenta embolicar amb cel•lofana unes sensacions esmorteïdes que són una vaga reminiscència d’allò que és autèntic i real.
No estic preparada per anar-me’n a la selva. Però sí estic preparada per entendre que el que em volen vendre com a progrés és un autèntic assassinat.