Es preguntava com havia estat tan dèbil per tornar-hi. Ni tan sols s’havia de convèncer a si mateixa que la manipulava i que la història no anava enlloc. Sentia que mantenia la cordura perquè, això sí, tenia un límit: no permetia que hi impliqués, dins de la merda que tolerava, el seu fill. Si no tinguéssim límits no podríem definir-nos, i aquest era un d’aquells moments en què ho entenia perfectament: el seu fill impedia que ella, el seu ser, la seva personalitat, es perdés en el bast pantà de la personalitat del seu marit.
La qüestió és que no queia una i altra vegada als seus braços perquè l’estimés, tot i que així era. Tampoc no era perquè fos pare del nen; encara menys es devia a una falta de vida pròpia: en tenia una d’intensa des de jove. Era, simplement, una qüestió de sexe. Sí, si... de sexe. No podia resistir-se al tacte de les seves musculades mans, com tampoc no podia girar la cara a uns llavis que sabien tan bé com ser utilitzats. No podia dir que no a les poderoses carícies, ni a les potents pressions a les que sotmetia el seu cos amb els dits, com tampoc no podia contenir-se del ritme frenètic en el qual perdia el món de vista, gemegant i a penes cridant, immergida en un cant de sensual melodia... No, no podia negar-se a tot això, i encara que sembli banal, el plaer i la carn la tenien enganxada a una persona que de lluny era benigne i atractiva, però que la prolongada convivència feia detestar: com un infant, sempre s’havia de sortir amb la seva. Cedir per cansament una vegada, podia fer fins i tot gràcia, però haver de cedir sempre per evitar que es fes pesat, era una cosa que va haver, a la llarga, d’evitar. I la millor cura és la distància. Sentimentalment, ho havia aconseguit. No trobava a faltar una quotidianitat amb ell; però quan es veien sempre relliscava, i l’únic motiu era el plaer, aquell plaer que no podia assolir amb ningú més.
Aquell matí, però, havia estat un pèl diferent. Ell va utilitzar el nen: li digué “Ei, Joanet, no enyores el papa? Digues-li a la mama que el que vols és tornar a estar junts tots tres”. A ella no li havia fet gens de gràcia. De sobte, va prendre consciència que el camí del sexe no podia obrir portes a res més. Així que per un segon va poder veure la tensió malaltissa en què es podria tombar la seva vida, i va decidir que amb ell no hi tindria cap relació mai més. A esquenes del nen li va clavar una genuí esbronc, amenaçant que utilitzar el nen només voldria dir que ella se n’apartaria encara més. Ell va semblar entendre-ho. Però sabia tan bé com ella que, sexualment, hi tornaria a caure tan bon punt es veiessin i es quedessin sols, així, com qui no vol la cosa, doncs sempre passava en un tres i no res.
Oh! petit tigre,
viu, olores la casa
i fas somriure.
Ets escultura,
gran esfinx de la casa:
tens llum en els ulls.
Mires i observes
amb el cor majestuós
tot el teu voltant.
Els misteris
s’escolen verges
de la ranura dels teus ulls.
Oh! petit gran gat
camines desconfiat
amb el cap ben alçat.
VI
VII
Portaven sis mesos vivint el seu conte de fades personal. L’humor d’en Mats aleshores va mutar; el cuc del dubte el va torturar i l’enyor cap al poble el va precipitar a decidir que una ullada li devia al poblat. Els berzerk eren nòmades, però tot sovint s’establien temporalment en els llocs que havien destruït i saquejat.
VIII
Efectivament, els berzerk s’hi havien instal·lat. Paradoxalment no tenien cap sagnant encàrrec: va ser la fi d’en Mats.
IX
Fi.
Per Carla Santafè
I
Des de feia una setmana la seva relació amb la realitat era estranya. La felicitat sobre les cendres de la desgràcia l’havien acabat fent sentir culpable, i en aquest breu interval de temps una inseguretat vertiginosa se li havia anat menjant l’ànima. No va poder més. La nit anterior havia decidit anar a veure què passava al poble.
II
III
No era un lluitador novell. Tampoc no era un lluitador expert. Ell havia sentit històries d’uns mercenaris nòmades que menjaven en les litúrgies prèvies al combat uns estranys bolets. La fama de infrahumana ferocitat i d’il·limitada voracitat els precedia, però només quan van envair el poble en va ser conscient. No va poder sentir ni tan sols ira; no va saber ni tan sols què fer: uns crits indescriptibles es van sentir des de lluny un matí opac d’hivern. No nevava, tampoc no plovia, però una humitat densa va fer-se present. Era l’olor de la putrefacció d’uns éssers que ni guanyaven ni perdien, només es movien per l’excitació de la crueltat del moment.
IV
Un berzerk de mirada aliena l’atacà amb una massa pesada. L’últim record que en tenia fou un fort mareig. Quan es despertà la sang li regalimava a brolls per la cara des de la cella, i se li mesclava amb fang i palla a la boca; l’envoltaven dunes de cossos encara calents. Els crits de temor ja no se sentien, però els crits de dimonis salvatges, encara que esmorteïts, retrunyien amb la força de l’èxtasi camp a través. S’alçà i caminà unes fràgils passes. La debilitat pel cop es manifestava amb un lleuger formigueig.
V
No hi havia res a fer. No hi havia res a esperar. Només fugir. Va entrar a la primera casa que va trobar, i va prendre allò que, perquè no havien saquejat, va poder. Un gemec l’obligà a desenfundar la daga; es girà ràpidament. Amb el cor a cent la va veure, atemorida, vermella de por i negada en tristesa i llàgrimes. Un gruny enemic proper no va permetre més: la va prendre en braços, i sense mirar enrere va córrer amb ella amb la seguretat, per part de tots dos, que no tornarien mai més.
