divendres, 16 de maig del 2008

La benvinguda


Per Carla Santafè


Hem arribat a quarts de sis de la tarda. Des de Banyoles, una mitja horeta abans de ser a la casa, jo ja pensava en ells. Només els veig de tant en tant, com a molt aviat cada quinze dies, però la nostra relació és d’allò més estreta. Sempre els saludo a través d’una closa metàl·lica, però això no fa que els gestos de carinyo i simpatia disminueixin, al contrari: ens genera la sensació que hem d’aprofitar encara més les carícies perquè hi ha un impediment físic irrevocable.

Hem aparcat el cotxe, i jo ja no em podia contenir; abans d’obrir la tanca que dóna pas al nostre jardí, abans de cobrir-me el cos amb un jersei per a pal·liar el fred muntanyenc, he corregut fins la reixa veïna. Ells ja havien detectat la nostra presència, i ja estaven venint veloços i amb la llengua fora cap a mi, alegres, jovials, feliços... pare i fill s’atropellaven entre ells, honestos, sincers, desplegant una energia que quasi es podia veure físicament.

Dues botifarretes, una de més llargaruda i l’altra més petita però més grosseta, mostraven la seva il·lusió de veure’ns d’una manera que cap ésser humà és capaç d’imitar. Quatre ulls fulgurants clavaven la seva mirada en mi, i amb un aire nerviós i viu es movien intensos, clarament anhelosos de les manyagues que estaven a punt de rebre. I de quina manera les han rebudes!

Agenollada i rebregant-me per terra, he estirat els braços pels forats de la tanca, fins palpar els seus cossos suaus i dolços... aleshores allò que estava ataconat en nosaltres s’ha alliberat per fi, i ens hem rendit tots plegats als nostres desigs. Les meves paraules d’afecte es mesclaven amb els seus lladrucs de joia, i junts hem espargit el nostre goig de veure’ns.

Aleshores el Marc, més pràctic que jo però no per això menys sensible, s’ha unit a l’escena després d’haver tret les bosses del cotxe i d’haver obert la nostra tanca.

Podria haver passat hores i no n’haguéssim tingut prou, però ja tocava entrar a casa i deixar en pau els nostres veïns. Abans d’entrar-hi, però, hem tingut el regal d’una última imatge: ells dos assegudets amb el morro enganxat al filferro de la closa, amb les seves cues escombrant les fulles de terra i el cor obert de gos representat en l’expressió de la cara.

Com va dir una sàvia, “hi ha gossos per a demostrar-nos que la generositat absoluta existeix”. Quin món més trist seria aquest sense aquests increïbles moments animals.

divendres, 9 de maig del 2008

Contradiccions


Per Carla Santafè


Alguns en algun moment desforesten boscos per plantar cases,

alguns en algun moment persegueixen animals pel simple plaer de matar.

Alguns en algun moment fabriquen coses inútils o destructores a raó de la llei de mercat;

alguns en algun moment manipulen alguna altra persona, mentre que

alguns en algun moment maten alguna altra persona.

Alguns en algun moment reforesten boscos on hi havia cases, i

alguns en algun moment persegueixen animals pel plaer de curar i conservar.

Alguns en algun moment creen o participen del mercat just i sostenible, i

alguns en algun moment denuncien a la resta de gent l’engany;

alguns en algun moment ajuden a viure alguna altra persona...

Les filosofies, encara que cadascuna amb un feix de sentit únic i peculiar, parlen d’una lluita entre dues forces antagòniques... I entre forces antagòniques l’home es troba i roman. Quan un pol de la dualitat es menja inexorablement l’altre, queda alguna esperança per avançar?

divendres, 2 de maig del 2008

El pacte de la sargantana


Per Carla Santafè


La Sílvia havia desplegat l’hamaca al porxo del seu jardí. Feia dues hores que havia arribat, i ja pujant per les sinuoses corbes de la panxa de la muntanya havia sentit que per fi estava lluny de tot. Un cop arribà a casa estava tant relaxada, que ni la selva en què s’havia convertit el seu verger la podia posar de mal humor. “Ja me n’ocuparé demà...” -es deia, aparcant el tema i donant-se el temps necessari per habituar-se a la plenitud i al silenci dels Pirineus.

Era ja mitja tarda, i estava decidida a jeure’s i a endormiscar-se fins l’hora de sopar, sense fer res més que descansar. Però no va poder evitar fixar-se en les males herbes que lliures creixien en vertical, ben enganxadetes al sòcol que feia de frontissa entre la casa i la natura. Feien gairebé mig metre d’alt, i encara que la resta de jardí no era tant desesperant, va haver de concloure que havia de passar el tallagespa com a molt tard a l’endemà, i sentencià: “no hi ha més opció, sinó les sargantanes o els ratolins m’entraran”. La Sílvia es va estirar, sense dedicar al tema més pensaments.

Mig adormida, girà el cos cap a un costat, disposada a continuar gaudint d’aquesta tènue i translúcida frontera entre l’estar dormit i el vetllar. Però abans de cloure els ulls, que tenia lleugerament oberts, una cosa, un petit personatge eixerit li cridà enormement l’atenció. Una sargantana, una normal i grossa sargantana romania palplantada sobre de la rajola de pedra que formava el porxo de la casa.

La Sílvia s’incorporà i es mirà atenta i fixament el petit animaló. La seva pell verda i marronosa lluïa llustrosa sota els últims rajos de sol; un petit caparronet maquillat amb dues franges roges laterals, coronades amb uns escotorits ulls negres, es movia ràpidament, amb l’objectiu de centrar bé la vista per enfocar-la... a ella. Però el què més sorprenia de la bestiola era el conjunt del seu posat: amb les potes davanteres estirades al màxim i un coll del tot allargat, la sargantana la fitava orgullosa i insolent, curiosa, com escodrinyant els gestos i les intencions de la Sílvia. I ella, no menys curiosa, estava intentant explicar-se per què l’animal li donava una sensació humana. Aviat ho va saber, ja que la bestiola, erigint-se encara més, li parlà.

-Perdoni, senyoreta, crec percebre en vostè una intenció clara de destruir la meva llar... – Digué educada i lentament, amb una veu aguda i ronca que donava tota la impressió de pertànyer a una propietària sàvia. La Sílvia no es podia creure el que estava vivint, però estranyament la situació no li semblava incòmode, ans el contrari, generava en ella una curiositat calmada, a més d’una familiaritat inusual amb aquella sargantana. El que de veritat no entenia era què volia dir amb aquelles paraules.

-No... no l’entenc...

-Sí, dona, vol tallar la gespa! La nostra casa! –La situació anava enrarint per moments... ara la nostra protagonista no només parlava, sinó que a més acompanyava l’èmfasi aixecant una pota i, amb la mà membranosa, assenyalava l’herba generosament crescuda. La Sílvia sentí culpabilitat. No podia deixar el jardí com estava, però tampoc no podia destruir l’hàbitat de la seva nova amiga. Després d’uns instants de reflexió, observats atentament per la nostra petita heroïna, encara no havia pogut decidir res. Per una banda, ella no era molt primmirada i no tenir el jardí maco era una cosa amb la què podia viure, però el problema era que li encantava fer vida allí, i no podia fer-la amb herbes que arriben fins la cintura... Però la sargantana es va avançar als seus pensaments:

-Podríem fer un pacte. Nosaltres, les bestioles de camp, en tenim prou amb la meitat, no, no... en tenim prou amb un terç de tota la zona. Si ens deixes aquell raconet d’allà, aquell al costat del garatge, i un tros petit de porxo perquè les sargantanes hi puguem prendre el sol, nosaltres farem la nostra vida, i no entrarem a casa seva, ni notarà la nostra presència...

-Però si jo vull notar la vostra presència! –Exclamà la Sílvia, encantada amb el pacte, doncs li semblava just i noble. Notava que ara tenia un nou vincle amb aquella que portava la veu de les bestioles de camp –És a dir, em sembla bé que no entreu a casa i que cadascú faci la seva vida i tot això, però m’agradarà no sentir-me sola i saber que esteu aquí. Per mi, el pacte està fet.

-Doncs perfecte, ho comunicaré als meus companys i espero que gaudiu d’unes bones vacances... moltes gràcies per la comprensió, i arreveure! –Dit això, féu una graciosa reverència i es girà ràpidament, endinsant-se en l’espessor del jardí, sense ni tan sols deixar que la Sílvia s’acomiadés.

S’estirà pensant en l’agradable conversa que s’acabava de donar. Mentre el seu pensament reproduïa la veu de la sargantana s’adormí.

A l’endemà la Sílvia dubtava que el que recordava passés en realitat. Tot esmorzant, la seva raó li explicava que el que havia passat era que havia tingut un somni massa real. Però el seu cor i la seva ànima donaven una versió oposada: el seu somni havia estat real. La raó, malgrat tot, es va fer sentir més. Però tanmateix, aquell matí, quan va passar el tallagespa, i dit sigui de pas, amb més cura que mai, no va deixar de respectar el pacte: no va passar-lo per “aquell raconet d’allà, aquell al costat del garatge, i un tros petit de porxo” perquè les sargantanes hi puguin prendre el sol.