Monstres nocturns

Per Carla Santafè


Ell s’havia adormit feia estona. Mig de costat, donava plaer observar-lo; una respiració profunda i rítmica li expandia i li buidava el pit, i la penombra remarcava els seus trets facials, suaus, però prominents. Ella, desperta com una òliba, gaudia de la presència inconscient del seu company. Per moments tenia l’impuls de tocar-lo i acariciar-lo, però se’l reprimia per por de despertar-lo. Cansada d’estar estirada, s’incorporà i s’assegué tot mirant per la finestra. Era una nit clara, d’estrelles visibles i de llum lunar potent. Feia ja massa anys que patia d’insomni, i l’experiència li permetia no posar-se nerviosa quan el son no apareixia. Havia arreglat molts desordres en la seva vida, però sabia perfectament que l’insomni, si mai el vencia, seria l’últim aspecte en ser reparat. Ella havia cedit davant de la potent activitat mental que sorgia quan el cos es disposava a dormir. Ja no hi lluitava, ja no intentava, des de feia temps, frenar la ment. Fins i tot li havia trobat el seu cantó positiu, i molts conflictes els havia pensat i orientat en aquestes hores profundes, d’absoluta intensitat i intimitat. A vegades, quan sentia que s’havia topat amb una conclusió important, tenia l’impuls de despertar en Joan per contrastar la seva troballa, però la tranquil·litat amb què ell dormia sempre la frenava. Era aleshores quan la soledat última que tots habitem es feia palesa, encara que en la vida diària sempre se sentís acompanyada.
Aquella nit estava especialment nerviosa. Les reflexions no eren reflexives i fluides, sinó que eren un flux excitat i quasi sense sentit. Les imatges en la ment es desplegaven agitades, sense connexió reconeixible, i el cor li bategava tan ferotgement, que per uns moments dubtà si aquest bombeig era sostenible. ‘Merda! Això és taquicàrdia’ es digué, i instintivament es posà la mà sobre del pit, amb una ancestral intenció de protegir el cor i nodrir-lo. L’escalfor de la mà calmà una mica els batecs, però no va poder evitar que l’ansietat, sovint present en les seves nits d’insomni, fes acte de presència. Ella sabia que es podia acomodar en el no dormir, fins i tot podia fruir-ho, però era molt conscient que quan l’angoixa apareixia una dinàmica destructiva s’apoderava de la situació. La por profunda a no se sap què es desvetllava, i com una força centrífuga ho xuclava tot: l’alegria i l’autocrítica, la serenor i la transformació adquirien una forma monstruosa, un tel obscur que ho aniquilava tot. Era aleshores quan aquell anar relaxant-se fins a dormir-se de manera natural i no forçada desapareixia completament. Podia cedir i acabar vencent, en el pas de les hores, una situació d’insomni, però l’experiència l’informava que el seu cos i la seva ment no eren capaces de suportar l’estrès produït per aquella por primària. El remolí l’atrapava i la raptava cap a l’abisme, paralitzant-la completament.
L’única solució era alçar-se i caminar amunt i avall per la casa, amb l’esperança que el foc en el cos es calmés. Tal foc, que li cremava el pit i li feia tremolar les cames, l’impedia meditar correctament, l’impedia funcionar correctament, i per sobre de tot l’impedia que expulsés aquella densa bola pesada ubicada a l’estómac. Amb quines ganes se l’arrancaria! Amb quines ganes en fugiria! Però no podia ser: la notava entreteixida amb les fibres de l’organisme, la notava instal·lada profundament en el seu ser. Ni plorar podia per dissoldre-la, ni cridar podia per esvair-la: com un forat negre, la bola densa absorbia tota energia capaç de plorar o cridar, capaç de dissoldre o difuminar.
S’assegué a una cadira, i s’agafà el cap amb les mans. Encorbada cap endavant, senzillament suportava la situació. Advertia com cada múscul del cos estava tens, rígid i refrenat; sentia la respiració curta i superficial, acompanyada d’una suor freda i feixuga. Tenia ganes de vomitar, i el cos estava realment esgotat. Desesperada, s’estirà al sofà gemegant, i en pocs minuts, oh, sorpresa, el seu organisme s’aturà de cansament. Es quedà fregida: necessitava recuperar.
Pel matí la despertà una carícia. En Joan estava ajagut al seu costat. Estava coberta per una flassada prima. Se sentia entumida, però almenys -i per fi- havia descansat.
-T’he sentit gemegar aquesta nit... finalment has pogut dormir? –preguntà ell preocupat, però acostumat a situacions d’aquest tipus.
-S... sí... només m'ha costat una mica –mentí. I ho féu deliberadament, en part per protegir-lo i evitar que es preocupés en excés, però en gran part per protegir-se a sí mateixa i camuflar, com un animal ferit, la seva pròpia debilitat. –Per què no sortim fora a prendre el cafè?
-Molt bona idea, fa un molt bon dia –respongué ell amb entusiasme. Ella mirà pel finestral de la terrassa: un plàcid i lluent sol il·luminava el cel.
Sentia que també il·luminava la seva ànima.

El final

Per Carla Santafè

Les paraules reverberen

en la ment

mentre la mà s’alça i gira,

pregant una resposta.

Ningú no respon,

res no contesta...

Sembla que s’ha aturat

El temps.

Els ulls d’ella busquen

desesperadament

la mirada que ompli el buit

en la mirada d’ell.

No hi troba res,

perquè no pot sentir res.

Ella corre i corre,

no vol mirar enrere.

Ell pensa i camina:

no entén res;

ell sent i camina:

sense ella no pot més.

Sobresalt felí.

Per Carla Santafè.

Fa uns instants se m’ha girat el cor; fa només uns instants m’estava fent un cafè, i mentre mesclava el cafè amb la llet, he vist com de l’habitació on els meus gats tenen les pedretes per fer les seves necessitats, hi sortia la meva gata Miu amb una posició ben estranya. Amb l’expressió clarament malhumorada, tenia l’extremitat posterior esquerra absolutament tesa, i amb les potetes de davant anava avançant poquet a poquet, fent arrossegar el cul i la cama no enterca per terra. Semblava, en un primer moment, que s’havia fet mal, i molt.
Però les coses de la comunicació són peculiars i fantàstiques, i a les dècimes de segon he pogut distingir una cosa en l’expressió de la Miu: no sentia dolor, el que passava és que estava emprenyada. Molt emprenyada! Aleshores m’he acotat per veure què passava, i he descobert què hi havia darrere d’aquesta contorsió i d’aquesta cara de mala llet: havia anat de ventre, i la digestió no havia estat del tot, diguem-ne, fluida -com és propi en els gats en les èpoques de canvi a calor-, i una cacona se li havia quedat enganxada al cul. La pobra estava fent tot el que podia per desempallegar-se’n!! I uns ‘Miiiius! Miiiiiius!’ acompanyaven la seva desesperació.
‘Hahaha! Però Miu, preciosa, que no caguem bé??’ li he dit fent broma, alhora que intentava caçar-la per ajudar-la a treure’s la cacona descarada de sobre. Però els gats tenen un alt sentit de la intimitat i de l’orgull, i el cul per a ells és sagrat: difícilment deixaran que el toquis o que els facis a la zona qualsevol cosa, i això es comprova fàcilment al veterinari: quan els hi prenen la temperatura, que vol dir posar-los el termòmetre pel culet, els pobrissons fan una carona de circumstàncies, amb els ulls com a plats i les orelletes tirades cap enrere, que no pots menys que pensar ‘oooh! Pobret! Quin tràngol! Però si sembla desvalgut!’. Aleshores contemplo les seves mirades i intento endevinar el seu significat; és aleshores quan entenc que jo, en un hospital on m’haguessin de posar un termòmetre pel cul, em sentiria exactament igual de desamparada.
I és que quan més conec els gats més em meravello, perquè més veig la semblança de la seva ànima amb la dels humans; més veig que tenen una vida interior intensíssima, que amb les seves sensacions i expressions d’orgull, de seducció, de calma, d’indiferència, de vivacitat, etc. ens provoquen admiració i devoció o bé odi i rebuig. I és que el gat és d’aquells animals la conducta dels quals atempta més contra la supèrbia i l’antropocentrisme humà.
Tornant al trauma de la meva petita Miu, i per ja clausurar el relat, només dir-vos que finalment he aconseguit treure-li la cacona, a base de perseguir-la per tota la casa i esperar pacientment que sortís dels caus on momentàniament es refugiava. Després, ha tingut uns moments d’intimitat que ha dedicat a la higiene i, de pas, a descansar del seu ulterior conflicte amb la vida. Quan s’ha calmat i ha pensat amb claredat, ha recordat que jo l’he ajudada, i la seva forma d’agrair-m’ho ha estat la de sempre en els gats: m’ha fet un repertori de ‘miiiiiiius!’ i m’ha exigit carícies i manyagues. Un cop s’ha saciat, ha anat a prendre el sol, on està ara. I jo m’he dit, amb el cor ple d’afecte i un somriure a la boca, ‘avui ja sé què escriuré’.

Verd de pluja

Per Carla Santafè

Enmig de tanta cosa per fer, donar, entregar, explicar, practicar, etc., he decidit marxar un cap de setmana per a descansar. Ara em venen les dues últimes setmanes de traca final: exàmens per a fer, treballs d’estudi a entregar, pràctiques a realitzar, cursos per a donar... Però el quinze de juliol, per fi, tot haurà acabat i podré realment reduir l’activitat fins la temporada següent. Encara que m’ho estic passant molt bé, vull vertaderament parar, llegir sense més intenció que gaudir de la pròpia lectura, vull jugar amb els meus gats sense tenir un xip pendent d’allò o d’allò altre... però mentre el temps per a fer tot això es mostra, incitador, en els meus pensaments en forma de futur, he volgut avançar-ne un tast una miqueta, senzillament per a agafar prou forces per l’embranzida final que em ve.

I ja de camí cap a la Garrotxa he sentit la meravella i el relax: mentre conduïa, una pluja densa ha fet acte de presència, i en comptes de sentir por davant d’una tempesta precipitada que queia a l’asfalt, la meva ment ha respost feliç a la iniciativa: els meus sentits captaven cada detall de la pluja que queia, i la meva ànima es netejava com ho feia el bosc circumdant. No sé quantes vegades he inspirat profundament. No sé com ha estat això de relaxar-me tant, però de sobte, després d’un any i mig de treure’m el carnet de cotxe, he perdut totalment aquella por a conduir que en tot moment m’acompanyava, i enmig de l’aiguat em sentia sintonitzada amb la màquina, i sense veure res a un pam a causa de la densitat de la pluja em sentia totalment adaptada. Repeteixo que no sé com ha estat això, però sé del cert que aquella nuvolositat, aquell aire fred i nerviós que espera, com a una amant, la pluja, han penetrat en l’estat del meu ànim fins a mutar-lo, han penetrat fins fer-me perdre una por que en mi s’havia convertit en ancestral.

La tempesta no ha parat en tot el trajecte. He arribat a la casa, i ràpidament he aparcat el cotxe, he agafat la maleta amb la roba, i he corregut cap a la porta d’entrada: estava increïblement xopa pel curt recorregut fet de porta a porta. Un cop dintre, m’he canviat la roba i he obert els enormes finestrals que et fan sentir quasi com si estiguessis fora de l’habitatge. Mentre ho feia, de nou la meravella m’ha assaltat: les valentes pluges de les últimes setmanes han estat un regal, no per a nosaltres, estúpids micos antropocèntrics, sinó per a la naturalesa mateixa; la naturalesa no ens ofereix cap regal excepte la vida, i sota tota pluja que resol sequeres, sota tot acte natural que considerem un obsequi, no hi ha res més que el seu afany per sobreviure i regular-se.

Com deia, les últimes pluges han estat un regal, i la vegetació estava verda, verda i brillant. Un mantell format per una gamma àmplia de verds cobria un terra humit, ric, ara sí, en possibilitats de fecundar més verd i vida. Tot això quedava amanit per una lluminositat silenciosament radiant i mate. M’he quedat veient el quadre una estona, alegre i tranquil·la, i ni la selva que era el verger, després de tanta pluja, ha aconseguit amoïnar-me. L’única cosa que m’ha posat una mica trista, només una miqueta, ha estat que els dos gossos dels veïns, dos bassets que són dos botifarrons adorables i simpàtics i que sempre saludo, donat el temps estaven tancats a casa seva, i no els podia saludar ni veure’ls. ‘Ja els diré alguna cosa demà’, m’he dit, esperant que la pluja fes una treva per a tal de poder-los acariciar.

A l’estona la pluja ha fet una treva. He tret el desbrossador i el tallagespa, i he començat a treballar. I a l’estona, he vist que per la tanca entraven dues pallofetes, alegres i contentes, corrents ràpides i directes cap a mi. ¡M’havien vingut a veure! ¡Han notat la meva presència, i abans d’acostar-me jo a ells, ells m’han vingut a veure! Com no podia ser menys davant de tanta consideració, he deixat caure el desbrossador a terra, m’he agenollat sobre la gespa, i amb els braços oberts, plenament feliç i somrient, he estirat encara més els braços per deixar-los el cor plenament obert... no ha passat ni un minut quan ja estava rebregada per terra jugant i acariciant uns tendres botifarrons que mai no s’obliden de demostrar que tant se n’alegren de la meva presència.

El vouyeur

Per Carla Santafè

La sorra cremava com brasa i el contacte amb ella es feia insuportable, i per això, després d’intentar passejar descalç, va decidir posar-se de nou les xancletes. Els peus se li havien quedat envermellits, i es lamentà de la seva pell blanca i sensible. “Segur que només amb això d’aquí una estona em sortiran ampolles!”, es queixà internament.

Féu el que feia sempre quan anava a la platja: buscà un racó a un metre o dos de l’aigua, on la sorra és fresca i humida. Un cop trobat, hi desplegà la tovallola i s’hi assegué. Començà a aplicar-se la protecció solar, ben necessària en ell, de forma lenta i pausada, amb l’objectiu de donar-se plaer: ara al pit, ara a les cames, ara a les espatlles... no li agradava la textura de les cremes, però gaudia moltíssim del petit massatge que es regalava a sí mateix empastifant-se amb elles. Després del ritual, inspirà profondament, i ara sí, es disposà a gaudir de la platja.

Embadalit, parà atenció a l’ambient que l’envoltava. Era un dimecres de juny pel matí, i la platja estava quasi buida, però amb suficient gent repartida com per donar-li vida. Era així com a ell li agradava: persones per observar-ne els gestos, les relacions, la vida, però a una distància suficient. Tenia una alta concepció del seu espai, i en aquest sentit era ambiciós: li molestava no tenir tot l’espai que desitjava, odiava els llocs farcits de gent i de soroll, i només parlava i intimava amb aquells que ell havia escollit prèviament. Era poc amic de les sorpreses, i era encara menys amic de les converses circumstancials. No és que fos antisocial, ben al contrari: quan apreciava o li interessava algú, era obert, sincer i càlid, però senzillament, d’entrada no li venia mai de gust comunicar-se amb algú. A més, el fet d’anar a prendre el sol, com d’altres actes en la seva vida, els considerava totalment íntims, propis, i no permetia que hi entrés ningú.

Prendre el sol, passejar, anar a un cafè o a un bar... en ell tots eren actes de voierisme, però que res no tenien a veure amb l’aspecte sexual.

Li encantava romandre en un racó sense ser especialment vist, i observar i analitzar les actituds que l’envoltaven. Discretament, escoltava les parelles estimar-se o discutir, deduïa la tristesa o joia de tal o tal altra persona, especulava sobre el motiu de les diferents formes de vestir i posar, imaginava la vida que hi havia darrera d’un somriure, o d’una cara desencaixada, o d’un rostre misteriós, o d’un tic nerviós... Sentia, així, com furtivament s’immiscuïa en la vida dels altres sense ser descobert, i això l’omplia i l’enriquia. Notava com creixia, com aprenia de les conductes externes, però per sobre de tot, notava com això, d’una manera subtil, l’unia a la gent. En el fons era això el que buscava i ho sabia: formar part de la vida de qui analitzava. Cada història que observava era un petit tresor que s’emportava al cor, i només en aquest sentit ell era un vouyeur.

Aquell matí, l’atenció anà a parar a un grup d’adolescents que jugaven a pilota a uns quants metres d’on es trobava. Probablement, fugien de les aules. Notava com la rossa del cabell curt, quan s’acostava al noi morè de cabells llargs, contornejava la cintura cap al costat fent d’ella sencera una essa. El noi, però, semblava més interessat en la baixeta de cabells negres. El seu amic, grassonet i força menys agraciat, es veia massa acomplexat com per anar a parlar amb cap de les noies, i quan alguna d’elles -més per casualitat que per intenció- li deia alguna cosa, abaixava la mirada avergonyit i replegava el tòrax i la panxa cap endins, com una panerola espantada. Tot això succeïa enmig d’una banda sonora de crits, insults, rialles i tota la parafernàlia que acompanya tanta joventut.

De sobte, se sentí incòmode. Mirà al seu voltant, i no veié res especial. Continuava sentint-se incòmode. Mirà més detingudament, i quan estava a punt de convèncer-se que no passava res i que la sensació havia estat imaginació seva, comprovà que des de la barana que comunica la platja amb el passeig una dona l’observava. Era una dona prima, ornamentada amb un barret de palla i unes enormes ulleres de sol, que no van servir d’excusa per creure que en realitat no el fitava. Ho sentia, ho notava: ella feia amb ell el que ell feia amb els altres. Es molestà. El caçador caçat, i sense tenir cap dret de remugar ni indignar-se, ho havia d’acceptar. Algú havia entrat en el seu món, algú havia penetrat en la seva intimitat sense permís, i se sentia avergonyit, no tant perquè observessin que observava, sinó perquè observessin que ho necessitava.

Ràpidament va desparar el racó on es trobava, i també a passos ràpids se n’anà de la platja. No va atrevir-se a aixecar la vista de terra per veure com era la impertinent que estudiava la seva ànima.

Despullat i abatut, no sortí en tot el dia de casa.