Dúnia

Per Carla Santafè

La Dúnia se n’havia anat a sopar la nit anterior amb unes amigues, i va descobrir en el transcurs de la vetllada que desitjava una cosa: anar-se’n un temps fora, lluny de tot. La Dúnia no va saber del cert què desitjava fins aquella nit, l’atmosfera de la qual es mostrava embolcallada d’una tela de nostàlgia, record i rialles. De sobte, entremig de confidències i fum espargit pertot arreu del local, se li va aparèixer un pensament, i amb ell una idea, i amb la idea se li mostrava el que volia des de feia temps: una ciutat desconeguda amb cares noves i diferents esculls, on cada dia tingués prous estímuls per oblidar-se una miqueta d’ella mateixa, i també prou solitud com per conèixer-se més profundament. La Dúnia, finalment i després de molt de temps, sabia allò que volia.

La Dúnia està a l’andana esperant un tren. Una gran maleta l’acompanya. Marsella serà la seva nova localització, i en cap moment ha pensat si serà o no la definitiva. El tren s’atura i engoleix els viatgers, entre ells la Dúnia.

Lluita amb espases de goma

Per Carla Santafè

Veniu del vostre paradís de ferro

per signar un tractat de merda

que no dóna, ni de bon tros, llum verda

per poder canviar i la situació arreglar.

 

Amb el vostre posat pretesament afectat,

veniu per convèncer-nos que tot està controlat...

Però no dieu pas la veritat:

defenseu els vostres interessos,

tant se us en fot com n’està de malament

la realitat.

 

Sou una colla de temeraris

que no li doneu valor a res

que no siguin els vostres calers.

Genocides a sou, mals pares i avis

robeu els somnis i la vida de la gent.

 

Ni us planegeu quin llegat deixeu.

Ni us preocupeu del terrible mal que feu.

Divagacions

Per Carla Santafè

La vida es mou, perquè la vida és moviment. El moviment és canvi constant, i si es para atenció als polsos de la pròpia existència es pot comprovar perfectament que res no roman; cap aspecte o fase no és permanent, i pretendre fixar els estats és, senzillament, antinatural. Però heus aquí la humanitat: vol perpetuar, tant a nivell personal com col·lectiu, la seva realitat. A nivell còsmic no és més que una petitíssima espurna, i això ho sap perfectament; potser és una espurna viva i meravellosa, única –tal vegada- en tot el temps universal, però sempre i per sempre espurna. L’ésser humà això no ho ha paït gaire bé... ha necessitat creure’s el fill d’un suposat creador de tot, ha necessitat creure que la seva peculiaritat respecte la resta de companys terrestres era de dret d’existència superior, ha necessitat dir-se una i una altra vegada que està enterrat en la matèria i que n’ha de defugir, ja que la seva essència és permanent i pura, no mòbil i variable... tot perquè no accepta que és una simple espurna, un senzill brot. Reacciona com el nen insegur que se sent constantment amenaçat: amb ràbia i supèrbia. Així mai no veu que una espurna pot valdre l’eternitat. Així mai no creu que es pot fer a sí mateix a cada instant, obrint-se com una flor que desprèn un potent aroma que millora i enriqueix l’àmbit on és i es fa... la por venç la possibilitat i activa unes defenses tant agressives que s’acaben girant en contra... i així estem, entre guerres i destrucció de la pròpia llar, en una eterna lluita d’egos i un brutal desgast, no només de les energies de què disposem, sinó també de les nostres potencialitats. Assassinem per controlar, i el preu a pagar per aquesta estupidesa és molt alt...

Humanament i ecològicament parlant la cosa està fatal. Això pot sonar tremendista, és ben veritat. Qui és optimista diu que les coses pugen i baixen, que els bons moments s’alternen amb mals moments, i que ja ens en sortirem d’alguna manera o altra. Mare meva! No contradiré pas el que són per a mi conceptes que expliquen la realitat: l’alternança de contraris i la capacitat de crear. Malgrat tot, a aquests optimistes els trobo dos visions que difereixen de com veig jo les coses: primer, el planeta està a la UVI i sense Terra saludable no hi ha ésser humà, i segon... perquè pressuposen que la humanitat sempre romandrà? I encara més: la dinàmica humana generada al llarg de la història, malgrat tenir una capacitat de millorar i cuidar les coses, no és absolutament destructiva? Entre la capacitat de creació i destrucció, quina ha prevalgut i durat?

No nego pas que la vida és una eterna sorpresa: potser d’avui per demà la potència creativa venç la destructiva; és ben possible, i res no nega que pugui ser real. Potser aquesta és l’última esperança i alternativa. Esperem que es faci realitat.

Tornar a ser

Per Carla Santafè

No vull nodrir més les marees que alimenten

la memòria que en un temps fou massa viva.

Vull fer fora les tenebres que em mosseguen el cor:

vinc d'un camí de pedres per posar fi al meu dol.

Persegueixo el llindar on el gel es torna càlid,

i avanço cap aquell llit on la forta onada

esdevé dòcil i ja poc variable.

Rumb cap al final, el meu destí és el canvi

i amb l'ànim de sis anys, m'hi precipito amb deler.

Totes les coses porten en el seu sí el moviment.

Totes tenen ritme i melodia. Cantaré.

El marit

Per Carla Santafè

Quan més t’escolto, més capaç sóc de distingir la gran varietat de notes que desplegues. L’altre dia caminaves tranquil·la cap a casa, i jo ja vaig veure’t de lluny: no et vaig veure amb els ulls, et vaig sentir en l’ànima, i al cap d’uns segons ‘ding-gong!’: una flaira de vera dona em deixava la sang glaçada.

Et vaig obrir, i em vas mirar amb aquests ullets felins; el verd de la mirada es confonia amb el verd de la meva esperança. Més esperança hi va haver quan em vas picar l’ullet i em vas dir, amanit amb un somriure, que què feia amb aquells cabells rebels i despentinats.

Encara alabo al sol i a la lluna per agrair la sort que tinc. Quinze anys, quinze anys de coexistència i bellesa són un enorme tribut per alguna vida passada en què hauria patit. Potser serà en una vida futura el preu a pagar per tenir-te al meu costat. Però m’és ben igual: futur i passat, alegria i tristesa es fusionen en un punt: tu, tu i només tu.

 

Fets de música

Per Carla Santafè

Y escoltava cada cop menys música. No era perquè li agradés menys, sinó perquè cada cop més apreciava el silenci. Havia crescut sempre entre melodies i cançons, havia estat un freaky del grups estranys i poc coneguts, però ara no aconseguia trobar cap motivació ni cap sentir vers les onades de notes i lletres que l’havien fet vibrar tant, així com tampoc no n’havien entrat d’altres per substituir-les. Ara el que li agradava, el que li agradava realment, era quedar-se quiet en un racó de platja i tancar els ulls: el morir de l’aigua en la riba, la tènue brisa aixecant la fina sorra, els  bufs de vent que remouen les nouvingudes palmeres, el xerric dels lloros –nouvinguts també- conversant entre sí, un cotxe llunyà, unes persones que parlen emocionades travessant el passeig... Tot plegat li arribava tan profundament al cor, que en Y se sorprenia que ell, tan amant de la música, mai no hagués atès la melodia més bàsica, mai no hagués fet cas als sons més fonamentals. Però ara ho veia molt clar: la música més essencial, de la que surten totes les altres músiques, és la de la vida que passa.

La perla

Per Carla Santafè

 

Després d’estar mitja tarda donant voltes i voltes per la sorra de la platja, la Júlia decideix aturar-se en un muret de ciment nu que separa el passeig del mar. Aquest muret només fa la funció de separar el port del mar en un punt on la bruna sorra s’acaba, i no ha rebut mai la cura que gaudeixen les palmeres i els miradors de la part turística. La seva lletjor combina amb la perenne bravura amb què les aigües, enfurismades, moren suïcides contra ell.

La Júlia s’hi repenja, i per primera vegada des que ha sortit precipitada de casa la mare, se sent una mica millor. Un brutal creuament d’acusacions i culpes s’havien dedicat entre elles feia a penes una estona i, encara que sabia que s’hi acabaria reconciliant, també sospitava que l’esbronc recíproc havia tret a relluir coses que ja feia massa temps que havien marcat un punt d’inflexió en la seva relació.

Entre l’escuma i les formes sinuoses de la mar embravida la Júlia sembla que distingeix un resplendor entre les roques. El primer que pensa és que es tracta d’un tros de paper de plata, o de qualsevol brossa que la gent porca sol llençar als boscos, a les platges o a les aigües sense cap tipus de pudor. Però quan ho observa millor, li dóna la sensació de ser una perla incrustada al peu d’un roc. És possible? Aquí hi ha ostres? La il·lusió la convenç, i amb els braços impulsa el cos una mica cap endavant, però no aconsegueix distingir res a causa de l’escuma juganera. ‘No hi ha gaire distància’, pensa, ‘Si em deixo balancejar una mica i estiro el braç, probablement la pugui agafar...’. Convençuda com una nena que ha trobat un tresor, el seu tresor, encara estira el cos més endavant: els peus li queden  mig metre alçats, i mentre el baixventre fa de punt de suport sobre la superfície del mur, allarga la mà. Després d’un parell de manotades, aconsegueix arrencar alguna cosa de la roca... però ja és massa tard. La distribució del pes, finalment, ha estat desigual, i el seu crani s’esclafa precipitat contra la roca.

Els serveis d’urgències no hi poden fer res: ha mort desnucada. Ningú no sap què ha passat, i encara menys s’expliquen perquè entre els dits duia un ham enganxat.

El Contrapunt

Per Carla Santafè


Li encanta caminar per la corda fluixa dels seus sentiments; sempre al límit. Avui, però, no en té ganes: prefereix gaudir d’un càlid i gratificant dia ple de sol d’hivern. Contenta, vol culminar la jornada: pitja el número del Jaume, i talla amb ell.

Estrany convenciment

Per Carla Santafè

Es preguntava com havia estat tan dèbil per tornar-hi. Ni tan sols s’havia de convèncer a si mateixa que la manipulava i que la història no anava enlloc. Sentia que mantenia la cordura perquè, això sí, tenia un límit: no permetia que hi impliqués, dins de la merda que tolerava, el seu fill. Si no tinguéssim límits no podríem definir-nos, i aquest era un d’aquells moments en què ho entenia perfectament: el seu fill impedia que ella, el seu ser, la seva personalitat, es perdés en el bast pantà de la personalitat del seu marit.

La qüestió és que no queia una i altra vegada als seus braços perquè l’estimés, tot i que així era. Tampoc no era perquè fos pare del nen; encara menys es devia a una falta de vida pròpia: en tenia una d’intensa des de jove. Era, simplement, una qüestió de sexe. Sí, si... de sexe. No podia resistir-se al tacte de les seves musculades mans, com tampoc no podia girar la cara a uns llavis que sabien tan bé com ser utilitzats. No podia dir que no a les poderoses carícies, ni a les potents pressions a les que sotmetia el seu cos amb els dits, com tampoc no podia contenir-se del ritme frenètic en el qual perdia el món de vista, gemegant i a penes cridant, immergida en un cant de sensual melodia... No, no podia negar-se a tot això, i encara que sembli banal, el plaer i la carn la tenien enganxada a una persona que de lluny era benigne i atractiva, però que la prolongada convivència feia detestar: com un infant, sempre s’havia de sortir amb la seva. Cedir per cansament una vegada, podia fer fins i tot gràcia, però haver de cedir sempre per evitar que es fes pesat, era una cosa que va haver, a la llarga, d’evitar. I la millor cura és la distància. Sentimentalment, ho havia aconseguit. No trobava a faltar una quotidianitat amb ell; però quan es veien sempre relliscava, i l’únic motiu era el plaer, aquell plaer que no podia assolir amb ningú més.

Aquell matí, però, havia estat un pèl diferent. Ell va utilitzar el nen: li digué “Ei, Joanet, no enyores el papa? Digues-li a la mama que el que vols és tornar a estar junts tots tres”. A ella no li havia fet gens de gràcia. De sobte, va prendre consciència que el camí del sexe no podia obrir portes a res més. Així que per un segon va poder veure la tensió malaltissa en què es podria tombar la seva vida, i va decidir que amb ell no hi tindria cap relació mai més. A esquenes del nen li va clavar una genuí esbronc, amenaçant que utilitzar el nen només voldria dir que ella se n’apartaria encara més. Ell va semblar entendre-ho. Però sabia tan bé com ella que, sexualment, hi tornaria a caure tan bon punt es veiessin i es quedessin sols, així, com qui no vol la cosa, doncs sempre passava en un tres i no res.

Haiku: el gat

Per Carla Santafè

Oh! petit tigre,

viu, olores la casa

i fas somriure.

 

Ets escultura,

gran esfinx de la casa:

tens llum en els ulls.

 

Mires i observes

amb el cor majestuós

tot el teu voltant.

 

Els misteris

s’escolen verges

de la ranura dels teus ulls.

 

Oh! petit gran gat

camines desconfiat

amb el cap ben alçat.

Mats i Birgit, part II

Per Carla Santafè

VI

La Birgit no va assimilar el fat en dies. Mentrestant, en Mats caçava i sobrevivien. Un bell matí ella va deixar de plorar, i acabada la seva tempesta parà atenció a qui l’havia salvat: un déu fort i silenciós, un oceà de mirada, que sota la llum de la següent lluna va rendir-se a estimar. Dolça còpula que permeté entrar en el seu ànim la serenor i la felicitat.

 

VII

Portaven sis mesos vivint el seu conte de fades personal. L’humor d’en Mats aleshores va mutar; el cuc del dubte el va torturar i l’enyor cap al poble el va precipitar a decidir que una ullada li devia al poblat. Els berzerk eren nòmades, però tot sovint s’establien temporalment en els llocs que havien destruït i saquejat.

 

VIII

Efectivament, els berzerk s’hi havien instal·lat. Paradoxalment no tenien cap sagnant encàrrec: va ser la fi d’en Mats.

 

IX

La Birgit, esgotada, ni sentia la freda neu que li mullava les robes i li gelava la cara. Prou feina tenia per manegar la pala, ja que el terra estava congelat. En ella hi enterraria el seu estimat, que a l’Altre Món se n’anava deixant, en el seu ventre, la seva llavor germinar.

Fi.

Mats i Birgit, part I

Per Carla Santafè

 

 

I

Des de feia una setmana la seva relació amb la realitat era estranya. La felicitat sobre les cendres de la desgràcia l’havien acabat fent sentir culpable, i en aquest breu interval de temps una inseguretat vertiginosa se li havia anat menjant l’ànima. No va poder més. La nit anterior havia decidit anar a veure què passava al poble.

 

II

La Birgit no les va tenir totes quan ella i en Mats es van refugiar al cor del bosc després de l’atac dels berzerk. Va plorar durant tres dies i tres nits sencers. Però la intranquil·litat per l’abandó no va trigar a fer-se gaubança per l’amor que sentia cap al seu guerrer. Ell havia irromput al seu refugi quan al poble l’engolien les flames, i poca cosa es podia esperar ja de la batalla. Ni mare, ni pare, ni germana: va entendre que aquell jove que tan poc coneixia era l’única cosa que li quedava quan fità els ulls del noi guerrer.

 

III

No era un lluitador novell. Tampoc no era un lluitador expert. Ell havia sentit històries d’uns mercenaris nòmades que menjaven en les litúrgies prèvies al combat uns estranys bolets. La fama de infrahumana ferocitat i d’il·limitada voracitat els precedia, però només quan van envair el poble en va ser conscient. No va poder sentir ni tan sols ira; no va saber ni tan sols què fer: uns crits indescriptibles es van sentir des de lluny un matí opac d’hivern. No nevava, tampoc no plovia, però una humitat densa va fer-se present. Era l’olor de la putrefacció d’uns éssers que ni guanyaven ni perdien, només es movien per l’excitació de la crueltat del moment.

 

IV

Un berzerk de mirada aliena l’atacà amb una massa pesada. L’últim record que en tenia fou un fort mareig. Quan es despertà la sang li regalimava a brolls per la cara des de la cella, i se li mesclava amb fang i palla a la boca; l’envoltaven dunes de cossos encara calents. Els crits de temor ja no se sentien, però els crits de dimonis salvatges, encara que esmorteïts, retrunyien amb la força de l’èxtasi camp a través. S’alçà i caminà unes fràgils passes. La debilitat pel cop es manifestava amb un lleuger formigueig.

 

V

No hi havia res a fer. No hi havia res a esperar. Només fugir. Va entrar a la primera casa que va trobar, i va prendre allò que, perquè no havien saquejat, va poder. Un gemec l’obligà a desenfundar la daga; es girà ràpidament. Amb el cor a cent la va veure, atemorida, vermella de por i negada en tristesa i llàgrimes. Un gruny enemic proper no va permetre més: la va prendre en braços, i sense mirar enrere va córrer amb ella amb la seguretat, per part de tots dos, que no tornarien mai més.

La primera excursió

Per Carla Santafè

-“Vigila, rei, no perdis la bossa amb el menjar...” -li ordenà la mare amorosament mentre li pentinava amb els dits els fins cabells del front. Era la primera vegada que se n’anava d’excursió, i una espècie de por barrejada amb una forta il·lusió s’apoderaven no només del nen, sinó també de la mare. Ell la va respondre amb un lleuger moviment negatiu del cap.

-“Va, vinga, anem, que si perds l’autobús et perdràs l’excursió!” –i seguidament li prengué la petita mà entre la seva. Amb la mirada s’assegurà que, primer, portés la motxilla penjant amb el necessari per tot el dia, segon, anés ben abrigat, i tercer, que agafés amb la mà la bossa de l’esmorzar. No va poder evitar esbossar un somriure quan va veure que el nen, seguint les ordres de la mare, premia fortament la bossa amb els seus petits ditets, oprimint-la contra el seu pit, com si la protegís d’un furt o vés a saber de què. Era en moments així quan la tendresa cap al fill feia tal acte de presència, que de sobte prenia consciència que per ell seria capaç de matar i de morir.

Era un matí d’hivern, fred, fosc i tranquil... és un ambient que no convida gaire a les paraules, però que curiosament les sensacions es graven a la memòria d’una manera especial, profunda, doncs la intimitat i la interiorització es multipliquen per mil. Ella va comprendre que aquell moment, mentre caminaven cap a la parada d’autobusos, formaria part de la seva memòria permanentment, i que sempre ho recordaria com un dels instants més intensos que passaria amb el seu fill. La primera excursió del Jan no mereixia menys que això; la seva primera aventura fora del sí familiar.

Van arribar a l’estació d’autobusos, i es dirigí cap al magma de menuts que, excitats de trobar-se entre sí, es començaven a despertar. Junts formaven un mar de caparrons que començaven a mostrar-se inquiets i entusiasmats pel dia que anava avançant. Les dues mestres, vigilants, els contaven incessantment, una amb el dit nombrant el nom del nen i l’altra fent senyals a una llista, i la mare notà que en Jan no corria cap als seus companys perquè l’educació l’impedia lliurar-se de la mà de la mare. Però com un gos que no gosa contradir l’amo es manifestava estimulat, erigit i expectant, anhelós de qualsevol signe que l’indiqués que podia córrer amb llibertat.

-Va, vés amb els teus companys, que jo ja li dic a la mestra que estàs aquí –i el nen, d’una manera automàtica es girà cap a ella, i amb els ulls fulgurants d’il·lusió abraçà amb el seu petit cos el de la mare, i tot seguit es girà i es barrejà amb els companys.

El to de la quitxalla anava augmentant per moments, i la mare intercanvià unes paraules amb les mestres, indicant que el seu fill ja era allí i desitjant que el dia fos agradable. I entenent que ja no hi feia res més, tornà a prendre el carrer per dirigir-se cap a la feina. Abans de girar la cantonada, però, va fer una última ullada a l’autobús, i justament en aquell moment va veure que el seu Jan, una petita boleta d’anorac vermell i pantalons embotits de roba, pujava alegrement al mitjà de transport que el duria a una de les emocions més entranyables que gaudiria en la seva curta vida de nen. “Sí, per ell mataria”, es confirmà la mare amb un natural somriure.

Contrastos

Per Carla Santafè

Enmig del dolor, sempre hi ha una guspira de felicitat. És la felicitat de la tristesa o la serenor dintre del caos. És el que simbolitza el puntet blanc dintre de la meitat negra del yin-yang, i és el que en certa manera significa la flor de lotus enmig del fang. Res no és absolut i independent. Tot té a l’ombra el seu contrast; sentir dolor és no sentir plaer i sentir plaer és no sentir dolor, però els gèrmens del contrari rauen en tota experiència viscuda.
Quantes vegades ens hem sorprès en veure algú que està passant per una situació difícil o extrema, i l’hem vist emanant una serenor espectacular. Quantes vegades hem conegut gent que suposadament no es pot queixar de res però que descobreixes en elles una profunda amargor.
La saviesa popular –que tot sovint el cientificisme esquartera i mata- ja parla que són en les situacions extremes quan un treu el millor de sí mateix. Jo no sé si això és llei universal, però el que sí que us puc assegurar és que he comprovat en mi i en moltes altres persones aquesta sentència. També està demostrat que en situacions de bonança hi ha molts més suïcidis que en situacions de desesperació, sinó mireu els índex d’autoaniquilament que corren pels països nòrdics.
Rebeca Atencia, una veterinària que treballa al Congo en la fundació per la preservació dels simis amb l’excel•lentíssima Jane Goodall, després d’experimentar la real possibilitat de morir enmig de la natura africana, defensa i afirma que al primer món estem anestesiats i idiotitzats. Diu que quan no saps si viuràs o moriràs re-neix novament en nosaltres el nostre vertader ser, i que quan tastes el perill i la real independència és impossible tornar enrere: ja no pots prendre’t la falsa vida de la societat del benestar com a vertadera vida, sinó com un succedani imbècil. Un succedani imbècil que per postres intenta embolicar amb cel•lofana unes sensacions esmorteïdes que són una vaga reminiscència d’allò que és autèntic i real.
No estic preparada per anar-me’n a la selva. Però sí estic preparada per entendre que el que em volen vendre com a progrés és un autèntic assassinat.

El malvingut

Per Carla Santafè


Vas aparèixer estrany, molt diferent dels altres. Vas decidir ser rebel i anar a contra corrent. Vas convèncer-ne d’altres, et vas estendre per tot arreu i no paraves d’engreixar i engreixar. Et creies l’amo de tot, i la teva ferocitat i mala baba van acabar concedint aquesta creença. Però et vas apoderar de tothom, transformant i intoxicant només per la teva malícia i desconsideració. No vas escoltar les exclamacions que et venien d’algunes bandes, no vas fer cas a l’amenaça que si això continuava així tots acabaríeu morint. No, no vas fer-ne cas, perquè a tu poc t’importava morir. Et vas alçar contra l’organisme amb l’única finalitat de destruir, i encara que això t’arrossegués no pararies fins veure completa la teva obra devastadora i malvada. Què t’impulsa, l’odi? Què t’han fet la resta dels teus companys per tractar-los així? Sé que no es pot raonar amb tu, car ets una voràgine irreflexiva. Ets un rebel que condemna sense sentit; però felicitats, ho has aconseguit: la gent que sent el teu nom s’esgarrifa, la gent que veu la devastació que provoques roman tant impactada per la teva maldat que mai no acaba de superar del tot els teus efectes. Et dius càncer, i ets un fill de puta malparit.

Ars Magica

Per Carla Santafè


Estava assegut a la taula, concentrat, amb les celles arrufades i una expressió seriosa als llavis. No feia gaire que s’havia començat a interessar per les arts màgiques, però la seva impressió és que feia temps, molt de temps... Aquella emoció, aquella sensació de reconeixement que se li generava davant dels textos no podia ser un mer caprici de feia unes setmanes; la vida que havia portat fins aleshores havia perdut color i substància, havia perdut realitat, i ara només l’interessava aprofundir i arribar, a on? Doncs aquí radica el més graciós de tota la història: no tenia ni idea d’on volia arribar. Transformar la matèria? Satisfer els propis desigs? Influir sobre els altres? Qui busca la màgia sempre parteix d’aquí, però si vertaderament entén el que llegeix ràpidament va més enllà... ràpidament es genera en la ment i en l’organisme la convicció que la satisfacció immediata i l’autocontemplació són fútils i buides, i que hi ha una cosa molt més enllà del ‘jo vull’, molt més profunda que el plaer del moment. És quelcom realment genuí, i que ho fonamenta tot. És buscar un miratge, una cosa escorredissa que s’escapa sempre i no es controla mai, però que està allà, generant la il·lusió d’allò que anomenem vida, generant els successos d’allò que anomenem fenòmens...
El simple fet de donar-se’n compte d’aquest rerafons intangible ja havia transformat completament el nostre protagonista. Els seus amics i la seva amant estaven preocupats per ell, perquè des de feia unes setmanes no sortia, i ja s’havia convertit en habitual en ell el declinar totes les ofertes de fer alguna cosa. El nostre buscador els hagués explicat de bon grat el perquè no tenia temps de veure’ls, però era molt conscient que l’haguessin pres per una persona que s’estava embogint, car no entendrien mai les sensacions i la realitat que ara experimentava i que esdevenia eix de la seva vida.
Així doncs, romania tancat al seu pis, estudiant textos i textos que en un principi semblaven per a riure-se’n o per a refusar com a veritat, textos que la gran majoria consideren totalment i sense dubte fantasia deguda a la ignorància. La seva quotidianitat s’havia convertit en llegir, en reflexionar, en anar i tornar de les biblioteques buscant cada cop coses més estranyes. En les seves investigacions, sentia com un fil comú intangible enllaçava la lectura i la comprensió en profunditat dels textos, i cada cop més notava com avançava cap a un punt on necessitaria passar a l’acció. Això l’excitava, perquè ho anhelava, però era perfectament conscient que havia d’estar preparat per a practicar... màgia. I és que havia llegit i comprenia molt bé el fet que un noranta-nou per cent de la gent que s’introduïa en aquest camp fracassava o banalitzava l’“Ars Perennae”, però també comprenia que molt pocs podien traspassar i polir els obstacles inherents a la recerca per a arribar al nucli, al diamant, que era ni més ni menys que l’autèntica Saviesa.
I allà estava, en el seu escriptori llegint apassionadament, devorant mental i emocionalment cada noció amb què es topava. Les hores avançaven deglutint primer la tarda i després la nit, i quan pel matí la llum del sol entrà per la finestra el nostre heroi es va aixecar de la cadira, esbalaït, tot fent caure la cadira cap enrere, i fora de sí cridà: “Per fi ho he entès!! La Veritat és aquí!!” i com si li hagués impactat un llampec a sobre, caigué fulminat a terra.


Un mes després, alertats pels familiars i amics els mossos d’esquadra forçaren el seu apartament. Les últimes robes que va vestir romanien espargides per terra. D’ell ni rastre. Un any després la policia tancà el cas, classificat com a irresolt i sense cap tipus de pista.

Haiku: l'alternança

El sol nodreix
aquell aire que trepitjo:
explosió de verd.

La lluna fa ocultar
la llum que il·lumina:
mantell de negre.

L'obscuritat venç,
però la llum retorna:
els ocells canten.

Clar i fosc juguen,
sol i lluna dansen:
la natura reneix.

Una segona oportunitat

Per Carla Santafè


Encara que cansada, no es perdria per res del món el seu ritual de divendres per la nit. Un jotabé amb cola i una taula apartada eren els components imprescindibles per a saciar la seva enorme necessitat de contacte amb l’espècie humana. Ella mai no es va voler complicar la vida: no tenia parella ni pràcticament amics, i treballava des de feia una dècada al mateix lloc de la mateixa oficina. Tenia la sort de tenir un petit pis d’herència, i quan l’àvia li va deixar en testament s’ho va prendre com si li hagués tocat la loteria. D’aquesta manera la seva vida era plàcida, però també avorrida. L’escapatòria a la monotonia es donava en un pub de nit bevent i contemplant i, tot i que no n’era conscient, també albergava l’esperança de trobar algú més o menys afí a ella. Però les hores nocturnes i fosques que es puguin passar en un pub no conviden pas a conèixer i profunditzar en la vida de les altres persones. Les ‘ofertes’ que rebia i les relacions possibles que podia establir eren, com és normal en aquests llocs, de sexe; conscientment ho sabia, però inconscientment esperava trobar algú.
Una vegada va conèixer un alemany molt atractiu, i malgrat la barrera idiomàtica –el seu anglès era més que bàsic- van encaixar com ella no havia encaixat mai amb ningú. L’idil·li no va durar més de dues setmanes, però varen ser suficients perquè deixessin petjada en els records. Quan ell va retornar a Alemanya, sentí que si s’esforçava mantindria la relació, però com tot sovint passa amb les persones insegures no va fer ni un pas perquè així fos. ‘És una cosa passatgera’, ‘les relacions a distància no funcionen’, ‘jo sóc una entre d’altres’ i mils asseveracions d’aquest tipus van fer que, poc a poc, el contacte a través del correu electrònic anés perdent intensitat fins que va mutar la situació. En el fons sabia que ella n’era la responsable, i sempre es va penedir d’això. No s’ho reconeixia, però així va ser, i així seria amb qualsevol home fins que no canviés l’actitud respecte a ella mateixa, fins que no canviés la concepció del que era i del que es mereixia. Tenia tanta por de defraudar, que sense adonar-se’n feia morir qualsevol possibilitat de relació. Per això cada divendres realitzava el ritual d’asseure’s sola en un racó de pub: li donava la distància de seguretat que ella necessitava per no aprofundir amb ningú, i com qui mira un aparador, observava i contemplava sense que se li exigís implicació. Només algú de tant en tant se li acostava per lligar-se-la; puntualment cedia, però normalment no.
Aquell divendres va ser com la majoria: a les tres de la matinada, quan les portes del local es tancaven deixant a la gent només un breu interval per finalitzar les consumicions, ella s’alçà, anà al lavabo i tornà cap a casa. Es desvestí, es rentà la cara, i s’estirà al llit, sola, i una mica marejada per l’alcohol. Com sempre, estava una mica decebuda perquè no havia passat res aquella nit, però era conscient que tampoc no ho volia.
No tenia problemes per a dormir, però aquella nit una espècie d’angoixa la mantenia desperta. La primera cosa que pensà fou que l’alcohol li estava fent una mala passada. Així que s’alçà i es dirigí a la cuina per prendre un suc de tomàquet. Desvetllada, engegà l’ordinador, i després de navegar una mica obrí el correu electrònic. Per poc s’ofegà del sobresalt: l’alemany, el seu alemany tornava a la costa de vacances. Amb cortesia li demanava tornar a veure-la. No s’ho podia creure! Havia passat pràcticament un any. Amb una resposta més entusiasta del que ella mai no es permetia, li va donar les gràcies per no haver-la oblidat. Podia maltractar-se a sí mateixa i dir-se que no s’ho mereixia, però per sort per la nostra protagonista va saber reconèixer en aquest mail una segona oportunitat.

De lloros i nens

Per Carla Santafè


El doctor parlava amb la dona, informant-la del mateix de sempre però d’una manera nova: el seu fill no interaccionaria mai amb l’entorn. Era un cas crònic, i no hi havia solució. Ella no ho acabava d’acceptar perquè no ho volia acceptar, com a mare abnegada que era, i no comprenia com un suposat especialista podia ignorar aquells feixos invisibles que la mantenien lligada al nen. Era una simple recepcionista que havia deixat els estudis a l’edat de setze anys, no estava cultivada ni destacava per res en especial, però ella s’hi jugaria la vida afirmant el que sentia com la pura veritat: a vegades el seu fill la mirava amb uns ulls tals, que no podia no sentir que de debò l’estava entenent, que de debò estava intentant expressar alguna cosa. Ella notava com el nen responia llunyanament a les seves manyagues i carícies, i per absent que estigués el sentia proper, i cada cop més. La mare no donaria mai la raó al metge: no era el mateix infant que era un any enrere, i encara que l’autisme era igual de potent, ella estava convençuda que, molt subtilment, havia canviat.

-Senyora, sé que és difícil d’acceptar, però el seu fill no evoluciona –digué el doctor sense dissimular el seu cansament per la insistència de la dona- La seva malaltia és crònica i permanent, i més que anar millorant anirà empitjorant cada cop més amb els anys...
-Però... Però... l’altre dia em va prémer la ma amb una força inusual en ell quan li vaig dir bona nit, semblava... semblava que no volgués que me n’anés. Això mai no ho havia fet! –amb el seu to semblava implorar al doctor un veredicte més positiu, però aquest, impassible, la mirava amb una distància que de ben segur era més nociva per a ella que la pròpia malaltia del nen.
-Miri, senyora... –féu una inspiració forçada i expressa, per fer notar a la mare que l’estava fent perdre el seu valuós temps- jo ja no sé com dir-li... si vol, conec gent especialista que pot fer que vostè accepti... que vostè assumeixi que el seu fill...
-No, gràcies –no va poder evitar mostrar-se ofesa. Va desistir de fer entendre a aquell home les seves impressions, ja que per fi va comprendre que és inútil fer comprendre emocions a qui es creu posseïdor de la raó objectiva. Molt educadament va fer morir la conversa, i en menys de cinc minuts el metge ja estava al carrer.

Tenia gravat en la ment el dia que li van diagnosticar autisme al seu fill. No va sentir un torrent d’emocions descontrolades, ni una punyalada al cor, ni un ofegament, i ni tan sols va sentir tristesa. Va sentir, només, la sensació de ser banyada en gel. Si que és veritat que un núvol gris va formar-se en la seva ànima per sempre, però la primera reacció emocional va ser bloqueig. Des d’aleshores l’arrossegava, i ella sabia prou bé que mai de la vida podria tornar a sentir lliurement, doncs un nen especial la necessitava per sempre més. Però aquell diàleg l’havia tocada: va anar a l’habitació a plorar. Era un petit luxe que només es permetia quan no podia més.
A l’estona va anar a veure el seu fill a la seva habitació. Aleshores fou testimoni d’una escena totalment insòlita: el nen estava a la taula on l’havia deixat pintant, com abans, però observant atentament un lloro que se li havia palplantat davant. Ell estava pendent de l’ocell, el qual probablement s’havia escapat d’alguna casa feia poc: se’l veia molt acostumat als humans, tant, que ni s’immutà quan ella irrompé en la cambra del nen. Després d’uns segons va reaccionar: sortí de l’habitació i anà a buscar el telèfon. Però l’instint va frenar l’imminent trucada al doctor; la seva ment recordà el menyspreu de feia una estona, i no volia ni tant sols escoltar la seva veu. Amb una seguretat molt poc pròpia en ella, es dirigí cap a la cuina i prengué un bol, l’omplí de pipes que tenia per l’amanida i el portà cap a l’habitació del nen. Un nou membre formava part de la família des d’aquell precís moment. Un nou membre, que salvà el nen i que féu menjar al metge totes i cadascuna de les seves paraules.
Mig any després el fill començava a superar l’autisme. Els especialistes són incapaços d’explicar-s’ho. Un lloro, un simple ocell, havia estat l’esquer que va poder cridar l’atenció al nen, i ho va fer de tal manera que aquest s’interessà pel món. El doctor amb no sé quants màsters va ser incapaç de veure que les emocions i els sentiments transformen allò impossible de transformar; la mare simple i abnegada, des d’un principi ho va saber.
La casa de la família està ara plena d’animals. L’evolució del nen la segueixen uns quants especialistes capaços d’entendre el que li ha passat al nen. De l’antic doctor no en van voler saber mai més res.

Per acabar el relat només vull destacar que la narradora d’aquesta història no s’ha inventat res.

Un matí frustrat

Per Carla Santafè


Estirada molt a prop de l’aigua, la Sandra escoltava l’MP3 tot prenent el sol. A ella en realitat li agradaven les platges nudistes, però poder gaudir-les suposava un desplaçament en cotxe. Sovint hi renunciava i anava a la platja normal, que la tenia a cinc minuts caminant. Però això sí: mai dels mais engarjolaria els seus pits en una part superior de bikini, ja que prou clausurats vivien en els sostenidors dia rere dia: quan tocava sorra li agradava deixar-los lliures i receptius als rajos solars. Així doncs només portava un tanga que li feia més nosa que servei, però que les lleis no escrites li exigien que portés. Ella no tenia ni por ni vergonya de la seva nuesa, i el tapar-se en situacions així ho feia pels altres, mai per a ella mateixa. A més, l’afligia profundament comprovar com, en la platja no nudista, any rere any el purisme creixia en detriment als top less i la llibertat. ‘Potser valdria més que fes l’esforç d’agafar el cotxe i anar directament a la nudista’ –es deia a sí mateixa amb tristesa quan veia a noies de quinze anys amb cossos preciosos preocupades, d’una manera obsessiva, per si el bikini els descobria algun trosset de mugró o de cul. Pensant en l’assumpte, sempre concloïa amb tristesa: ‘Encara que ara tothom folla amb tothom, la dictadura del cos deu, i un retrocés en els valors lliberals, fan que faci fàstic estar aquí... mare meva!’
Però la Sandra adorava el sol i adorava el mar, i després de lamentar-se aviat oblidava el món i s’immergia en el seu univers de calor i música. Cada any omplia els estius de sessions al sol amb música, i aquest simple fet la feia feliç. Ara bé: tals sessions havien de ser solitàries, ja que qualsevol presència o companyia feia l’experiència totalment diferent. Es prenia aquests moments com espais de reflexió i desconnexió, i qualsevol persona al seu costat, fins i tot grata per a ella, ho pertorbava i li trencava el moment. Feia malabarismes per dir que no cada cop que algú li proposava d’anar a la platja, i quan fortuïtament es trobava amb algú es despertava en ella tal mala llet, que fins que no es dutxava, ja a casa seva, no se li passava.
Va notar la vibració del mòbil en la bossa, i sense treure’s els auriculars va mirar la pantalleta il•luminada per saber qui era. Un calfred d’angúnia li recorregué el cos de punta a punta: el pesat de torn que no la deixava en pau la trucava de nou. Ella sempre era amable amb els seus pretendents, i sempre els tallava el camí de manera delicada, deixant clara la seva posició. Però hi ha persones que sembla que només es rendeixen amb un bon ‘ves a la merda!’, i això l’enfurismava de totes, totes, perquè l’obligava a ser ruda i desagradable quan no en tenia ganes. El primer impuls fou obviar la trucada, però la insistència del subjecte la desesperà. Pitjà el botó verd quan ja era la quarta vegada que el telèfon cantava la melodia, però quan va respondre amb un sec ‘Hola, què vols?’ l’interlocutor va penjar. Per uns moments es quedà perplexa, però acte seguit va pensar que amb una mica de sort se l’havia tret de sobre d’una vegada. Santa innocència. No va acabar-se d’incorporar quan el mòbil tornà a sonar. Farta d’una persona que li estava robant el seu moment de tranquil•litat, va decidir acabar amb la història d’una vegada per totes. Despenjà.

-Què vols?
-Ho... Hola... Sóc jo...
-No, si això ja ho sé, què vols?
-Ah... no, no res, en realitat només et trucava per dir-te hola i... i... –Per fi, el noi semblava una mica tocat per la duresa en el to de veu de la Sandra. Ella ja començava a sentir-se estovada. Però per sort no es va notar.
-Eh... no...no volia res, només volia convidar-te a un cafè després, si vols i et va bé, es clar... –La incontinència del pesat va frenar la compassió que començava a sentir, i va ser la gota que vessà el vas:
-Mira, em sap molt de greu. He intentat ser amable, perquè no vull ser insensible amb algú. Però mira, noi, no m’interesses, ho sento molt. Em pensava que ho havies captat, però ja veig que no. Si us plau, t’agrairia que no em truquessis més i que aprofitessis els teus esforços per lligar-te a algú que pugui estar interessada amb tu. –Les últimes paraules les va dir al llindar de l’ira. Una part d’ella se sentia malament i culpable, però una altra part se sentí alleugerida. Ara només podien passar dues coses: o que ell es mostrés ferit en l’orgull negant les seves evidents intencions, o que insistís fins al punt que només quatre paraules gruixudes ben dites el fessin parar. Els homes que reconeixen les intencions i que accepten la negativa mai no arribaven tan lluny, i la paradoxa és que alguns d’ells, per la sinceritat i la continència, eren amics d’ella. En aquest cas, va passar la primera opció:
-Home, tia, no cal que t’ho prenguis així, només volia quedar amb tu i xerrar una mica –Respongué ell clarament dolgut, i amb un punt de voler fer-la sentir culpable. Ella es reprimí l’anhelat ‘ves-te’n a la merda!’ que el seu coll li reclamava pronunciar, i rabiosa es limità a dir:
-Molt bé, potser m’he equivocat, però preferiria que no em truquessis més.

Ni adéu es van dir. Ell va penjar, indignat, de seguida. La Sandra estava tremolosa de la ràbia, i notava com aquell desgraciat li havia trencat el seu moment de plaer en la platja. ‘Imbècil! L’hauria d’haver engegat des d’un principi’ –es repetia enfurismada. L’emprenyava profundament intentar no ser desagradable amb gent que acabava mostrant-se totalment egoista i interessada.
En mitja hora estava a casa dutxada.

Monstres nocturns

Per Carla Santafè


Ell s’havia adormit feia estona. Mig de costat, donava plaer observar-lo; una respiració profunda i rítmica li expandia i li buidava el pit, i la penombra remarcava els seus trets facials, suaus, però prominents. Ella, desperta com una òliba, gaudia de la presència inconscient del seu company. Per moments tenia l’impuls de tocar-lo i acariciar-lo, però se’l reprimia per por de despertar-lo. Cansada d’estar estirada, s’incorporà i s’assegué tot mirant per la finestra. Era una nit clara, d’estrelles visibles i de llum lunar potent. Feia ja massa anys que patia d’insomni, i l’experiència li permetia no posar-se nerviosa quan el son no apareixia. Havia arreglat molts desordres en la seva vida, però sabia perfectament que l’insomni, si mai el vencia, seria l’últim aspecte en ser reparat. Ella havia cedit davant de la potent activitat mental que sorgia quan el cos es disposava a dormir. Ja no hi lluitava, ja no intentava, des de feia temps, frenar la ment. Fins i tot li havia trobat el seu cantó positiu, i molts conflictes els havia pensat i orientat en aquestes hores profundes, d’absoluta intensitat i intimitat. A vegades, quan sentia que s’havia topat amb una conclusió important, tenia l’impuls de despertar en Joan per contrastar la seva troballa, però la tranquil·litat amb què ell dormia sempre la frenava. Era aleshores quan la soledat última que tots habitem es feia palesa, encara que en la vida diària sempre se sentís acompanyada.
Aquella nit estava especialment nerviosa. Les reflexions no eren reflexives i fluides, sinó que eren un flux excitat i quasi sense sentit. Les imatges en la ment es desplegaven agitades, sense connexió reconeixible, i el cor li bategava tan ferotgement, que per uns moments dubtà si aquest bombeig era sostenible. ‘Merda! Això és taquicàrdia’ es digué, i instintivament es posà la mà sobre del pit, amb una ancestral intenció de protegir el cor i nodrir-lo. L’escalfor de la mà calmà una mica els batecs, però no va poder evitar que l’ansietat, sovint present en les seves nits d’insomni, fes acte de presència. Ella sabia que es podia acomodar en el no dormir, fins i tot podia fruir-ho, però era molt conscient que quan l’angoixa apareixia una dinàmica destructiva s’apoderava de la situació. La por profunda a no se sap què es desvetllava, i com una força centrífuga ho xuclava tot: l’alegria i l’autocrítica, la serenor i la transformació adquirien una forma monstruosa, un tel obscur que ho aniquilava tot. Era aleshores quan aquell anar relaxant-se fins a dormir-se de manera natural i no forçada desapareixia completament. Podia cedir i acabar vencent, en el pas de les hores, una situació d’insomni, però l’experiència l’informava que el seu cos i la seva ment no eren capaces de suportar l’estrès produït per aquella por primària. El remolí l’atrapava i la raptava cap a l’abisme, paralitzant-la completament.
L’única solució era alçar-se i caminar amunt i avall per la casa, amb l’esperança que el foc en el cos es calmés. Tal foc, que li cremava el pit i li feia tremolar les cames, l’impedia meditar correctament, l’impedia funcionar correctament, i per sobre de tot l’impedia que expulsés aquella densa bola pesada ubicada a l’estómac. Amb quines ganes se l’arrancaria! Amb quines ganes en fugiria! Però no podia ser: la notava entreteixida amb les fibres de l’organisme, la notava instal·lada profundament en el seu ser. Ni plorar podia per dissoldre-la, ni cridar podia per esvair-la: com un forat negre, la bola densa absorbia tota energia capaç de plorar o cridar, capaç de dissoldre o difuminar.
S’assegué a una cadira, i s’agafà el cap amb les mans. Encorbada cap endavant, senzillament suportava la situació. Advertia com cada múscul del cos estava tens, rígid i refrenat; sentia la respiració curta i superficial, acompanyada d’una suor freda i feixuga. Tenia ganes de vomitar, i el cos estava realment esgotat. Desesperada, s’estirà al sofà gemegant, i en pocs minuts, oh, sorpresa, el seu organisme s’aturà de cansament. Es quedà fregida: necessitava recuperar.
Pel matí la despertà una carícia. En Joan estava ajagut al seu costat. Estava coberta per una flassada prima. Se sentia entumida, però almenys -i per fi- havia descansat.
-T’he sentit gemegar aquesta nit... finalment has pogut dormir? –preguntà ell preocupat, però acostumat a situacions d’aquest tipus.
-S... sí... només m'ha costat una mica –mentí. I ho féu deliberadament, en part per protegir-lo i evitar que es preocupés en excés, però en gran part per protegir-se a sí mateixa i camuflar, com un animal ferit, la seva pròpia debilitat. –Per què no sortim fora a prendre el cafè?
-Molt bona idea, fa un molt bon dia –respongué ell amb entusiasme. Ella mirà pel finestral de la terrassa: un plàcid i lluent sol il·luminava el cel.
Sentia que també il·luminava la seva ànima.

El final

Per Carla Santafè

Les paraules reverberen

en la ment

mentre la mà s’alça i gira,

pregant una resposta.

Ningú no respon,

res no contesta...

Sembla que s’ha aturat

El temps.

Els ulls d’ella busquen

desesperadament

la mirada que ompli el buit

en la mirada d’ell.

No hi troba res,

perquè no pot sentir res.

Ella corre i corre,

no vol mirar enrere.

Ell pensa i camina:

no entén res;

ell sent i camina:

sense ella no pot més.

Sobresalt felí.

Per Carla Santafè.

Fa uns instants se m’ha girat el cor; fa només uns instants m’estava fent un cafè, i mentre mesclava el cafè amb la llet, he vist com de l’habitació on els meus gats tenen les pedretes per fer les seves necessitats, hi sortia la meva gata Miu amb una posició ben estranya. Amb l’expressió clarament malhumorada, tenia l’extremitat posterior esquerra absolutament tesa, i amb les potetes de davant anava avançant poquet a poquet, fent arrossegar el cul i la cama no enterca per terra. Semblava, en un primer moment, que s’havia fet mal, i molt.
Però les coses de la comunicació són peculiars i fantàstiques, i a les dècimes de segon he pogut distingir una cosa en l’expressió de la Miu: no sentia dolor, el que passava és que estava emprenyada. Molt emprenyada! Aleshores m’he acotat per veure què passava, i he descobert què hi havia darrere d’aquesta contorsió i d’aquesta cara de mala llet: havia anat de ventre, i la digestió no havia estat del tot, diguem-ne, fluida -com és propi en els gats en les èpoques de canvi a calor-, i una cacona se li havia quedat enganxada al cul. La pobra estava fent tot el que podia per desempallegar-se’n!! I uns ‘Miiiius! Miiiiiius!’ acompanyaven la seva desesperació.
‘Hahaha! Però Miu, preciosa, que no caguem bé??’ li he dit fent broma, alhora que intentava caçar-la per ajudar-la a treure’s la cacona descarada de sobre. Però els gats tenen un alt sentit de la intimitat i de l’orgull, i el cul per a ells és sagrat: difícilment deixaran que el toquis o que els facis a la zona qualsevol cosa, i això es comprova fàcilment al veterinari: quan els hi prenen la temperatura, que vol dir posar-los el termòmetre pel culet, els pobrissons fan una carona de circumstàncies, amb els ulls com a plats i les orelletes tirades cap enrere, que no pots menys que pensar ‘oooh! Pobret! Quin tràngol! Però si sembla desvalgut!’. Aleshores contemplo les seves mirades i intento endevinar el seu significat; és aleshores quan entenc que jo, en un hospital on m’haguessin de posar un termòmetre pel cul, em sentiria exactament igual de desamparada.
I és que quan més conec els gats més em meravello, perquè més veig la semblança de la seva ànima amb la dels humans; més veig que tenen una vida interior intensíssima, que amb les seves sensacions i expressions d’orgull, de seducció, de calma, d’indiferència, de vivacitat, etc. ens provoquen admiració i devoció o bé odi i rebuig. I és que el gat és d’aquells animals la conducta dels quals atempta més contra la supèrbia i l’antropocentrisme humà.
Tornant al trauma de la meva petita Miu, i per ja clausurar el relat, només dir-vos que finalment he aconseguit treure-li la cacona, a base de perseguir-la per tota la casa i esperar pacientment que sortís dels caus on momentàniament es refugiava. Després, ha tingut uns moments d’intimitat que ha dedicat a la higiene i, de pas, a descansar del seu ulterior conflicte amb la vida. Quan s’ha calmat i ha pensat amb claredat, ha recordat que jo l’he ajudada, i la seva forma d’agrair-m’ho ha estat la de sempre en els gats: m’ha fet un repertori de ‘miiiiiiius!’ i m’ha exigit carícies i manyagues. Un cop s’ha saciat, ha anat a prendre el sol, on està ara. I jo m’he dit, amb el cor ple d’afecte i un somriure a la boca, ‘avui ja sé què escriuré’.

Verd de pluja

Per Carla Santafè

Enmig de tanta cosa per fer, donar, entregar, explicar, practicar, etc., he decidit marxar un cap de setmana per a descansar. Ara em venen les dues últimes setmanes de traca final: exàmens per a fer, treballs d’estudi a entregar, pràctiques a realitzar, cursos per a donar... Però el quinze de juliol, per fi, tot haurà acabat i podré realment reduir l’activitat fins la temporada següent. Encara que m’ho estic passant molt bé, vull vertaderament parar, llegir sense més intenció que gaudir de la pròpia lectura, vull jugar amb els meus gats sense tenir un xip pendent d’allò o d’allò altre... però mentre el temps per a fer tot això es mostra, incitador, en els meus pensaments en forma de futur, he volgut avançar-ne un tast una miqueta, senzillament per a agafar prou forces per l’embranzida final que em ve.

I ja de camí cap a la Garrotxa he sentit la meravella i el relax: mentre conduïa, una pluja densa ha fet acte de presència, i en comptes de sentir por davant d’una tempesta precipitada que queia a l’asfalt, la meva ment ha respost feliç a la iniciativa: els meus sentits captaven cada detall de la pluja que queia, i la meva ànima es netejava com ho feia el bosc circumdant. No sé quantes vegades he inspirat profundament. No sé com ha estat això de relaxar-me tant, però de sobte, després d’un any i mig de treure’m el carnet de cotxe, he perdut totalment aquella por a conduir que en tot moment m’acompanyava, i enmig de l’aiguat em sentia sintonitzada amb la màquina, i sense veure res a un pam a causa de la densitat de la pluja em sentia totalment adaptada. Repeteixo que no sé com ha estat això, però sé del cert que aquella nuvolositat, aquell aire fred i nerviós que espera, com a una amant, la pluja, han penetrat en l’estat del meu ànim fins a mutar-lo, han penetrat fins fer-me perdre una por que en mi s’havia convertit en ancestral.

La tempesta no ha parat en tot el trajecte. He arribat a la casa, i ràpidament he aparcat el cotxe, he agafat la maleta amb la roba, i he corregut cap a la porta d’entrada: estava increïblement xopa pel curt recorregut fet de porta a porta. Un cop dintre, m’he canviat la roba i he obert els enormes finestrals que et fan sentir quasi com si estiguessis fora de l’habitatge. Mentre ho feia, de nou la meravella m’ha assaltat: les valentes pluges de les últimes setmanes han estat un regal, no per a nosaltres, estúpids micos antropocèntrics, sinó per a la naturalesa mateixa; la naturalesa no ens ofereix cap regal excepte la vida, i sota tota pluja que resol sequeres, sota tot acte natural que considerem un obsequi, no hi ha res més que el seu afany per sobreviure i regular-se.

Com deia, les últimes pluges han estat un regal, i la vegetació estava verda, verda i brillant. Un mantell format per una gamma àmplia de verds cobria un terra humit, ric, ara sí, en possibilitats de fecundar més verd i vida. Tot això quedava amanit per una lluminositat silenciosament radiant i mate. M’he quedat veient el quadre una estona, alegre i tranquil·la, i ni la selva que era el verger, després de tanta pluja, ha aconseguit amoïnar-me. L’única cosa que m’ha posat una mica trista, només una miqueta, ha estat que els dos gossos dels veïns, dos bassets que són dos botifarrons adorables i simpàtics i que sempre saludo, donat el temps estaven tancats a casa seva, i no els podia saludar ni veure’ls. ‘Ja els diré alguna cosa demà’, m’he dit, esperant que la pluja fes una treva per a tal de poder-los acariciar.

A l’estona la pluja ha fet una treva. He tret el desbrossador i el tallagespa, i he començat a treballar. I a l’estona, he vist que per la tanca entraven dues pallofetes, alegres i contentes, corrents ràpides i directes cap a mi. ¡M’havien vingut a veure! ¡Han notat la meva presència, i abans d’acostar-me jo a ells, ells m’han vingut a veure! Com no podia ser menys davant de tanta consideració, he deixat caure el desbrossador a terra, m’he agenollat sobre la gespa, i amb els braços oberts, plenament feliç i somrient, he estirat encara més els braços per deixar-los el cor plenament obert... no ha passat ni un minut quan ja estava rebregada per terra jugant i acariciant uns tendres botifarrons que mai no s’obliden de demostrar que tant se n’alegren de la meva presència.

El vouyeur

Per Carla Santafè

La sorra cremava com brasa i el contacte amb ella es feia insuportable, i per això, després d’intentar passejar descalç, va decidir posar-se de nou les xancletes. Els peus se li havien quedat envermellits, i es lamentà de la seva pell blanca i sensible. “Segur que només amb això d’aquí una estona em sortiran ampolles!”, es queixà internament.

Féu el que feia sempre quan anava a la platja: buscà un racó a un metre o dos de l’aigua, on la sorra és fresca i humida. Un cop trobat, hi desplegà la tovallola i s’hi assegué. Començà a aplicar-se la protecció solar, ben necessària en ell, de forma lenta i pausada, amb l’objectiu de donar-se plaer: ara al pit, ara a les cames, ara a les espatlles... no li agradava la textura de les cremes, però gaudia moltíssim del petit massatge que es regalava a sí mateix empastifant-se amb elles. Després del ritual, inspirà profondament, i ara sí, es disposà a gaudir de la platja.

Embadalit, parà atenció a l’ambient que l’envoltava. Era un dimecres de juny pel matí, i la platja estava quasi buida, però amb suficient gent repartida com per donar-li vida. Era així com a ell li agradava: persones per observar-ne els gestos, les relacions, la vida, però a una distància suficient. Tenia una alta concepció del seu espai, i en aquest sentit era ambiciós: li molestava no tenir tot l’espai que desitjava, odiava els llocs farcits de gent i de soroll, i només parlava i intimava amb aquells que ell havia escollit prèviament. Era poc amic de les sorpreses, i era encara menys amic de les converses circumstancials. No és que fos antisocial, ben al contrari: quan apreciava o li interessava algú, era obert, sincer i càlid, però senzillament, d’entrada no li venia mai de gust comunicar-se amb algú. A més, el fet d’anar a prendre el sol, com d’altres actes en la seva vida, els considerava totalment íntims, propis, i no permetia que hi entrés ningú.

Prendre el sol, passejar, anar a un cafè o a un bar... en ell tots eren actes de voierisme, però que res no tenien a veure amb l’aspecte sexual.

Li encantava romandre en un racó sense ser especialment vist, i observar i analitzar les actituds que l’envoltaven. Discretament, escoltava les parelles estimar-se o discutir, deduïa la tristesa o joia de tal o tal altra persona, especulava sobre el motiu de les diferents formes de vestir i posar, imaginava la vida que hi havia darrera d’un somriure, o d’una cara desencaixada, o d’un rostre misteriós, o d’un tic nerviós... Sentia, així, com furtivament s’immiscuïa en la vida dels altres sense ser descobert, i això l’omplia i l’enriquia. Notava com creixia, com aprenia de les conductes externes, però per sobre de tot, notava com això, d’una manera subtil, l’unia a la gent. En el fons era això el que buscava i ho sabia: formar part de la vida de qui analitzava. Cada història que observava era un petit tresor que s’emportava al cor, i només en aquest sentit ell era un vouyeur.

Aquell matí, l’atenció anà a parar a un grup d’adolescents que jugaven a pilota a uns quants metres d’on es trobava. Probablement, fugien de les aules. Notava com la rossa del cabell curt, quan s’acostava al noi morè de cabells llargs, contornejava la cintura cap al costat fent d’ella sencera una essa. El noi, però, semblava més interessat en la baixeta de cabells negres. El seu amic, grassonet i força menys agraciat, es veia massa acomplexat com per anar a parlar amb cap de les noies, i quan alguna d’elles -més per casualitat que per intenció- li deia alguna cosa, abaixava la mirada avergonyit i replegava el tòrax i la panxa cap endins, com una panerola espantada. Tot això succeïa enmig d’una banda sonora de crits, insults, rialles i tota la parafernàlia que acompanya tanta joventut.

De sobte, se sentí incòmode. Mirà al seu voltant, i no veié res especial. Continuava sentint-se incòmode. Mirà més detingudament, i quan estava a punt de convèncer-se que no passava res i que la sensació havia estat imaginació seva, comprovà que des de la barana que comunica la platja amb el passeig una dona l’observava. Era una dona prima, ornamentada amb un barret de palla i unes enormes ulleres de sol, que no van servir d’excusa per creure que en realitat no el fitava. Ho sentia, ho notava: ella feia amb ell el que ell feia amb els altres. Es molestà. El caçador caçat, i sense tenir cap dret de remugar ni indignar-se, ho havia d’acceptar. Algú havia entrat en el seu món, algú havia penetrat en la seva intimitat sense permís, i se sentia avergonyit, no tant perquè observessin que observava, sinó perquè observessin que ho necessitava.

Ràpidament va desparar el racó on es trobava, i també a passos ràpids se n’anà de la platja. No va atrevir-se a aixecar la vista de terra per veure com era la impertinent que estudiava la seva ànima.

Despullat i abatut, no sortí en tot el dia de casa.

La benvinguda

Per Carla Santafè

Hem arribat a quarts de sis de la tarda. Des de Banyoles, una mitja horeta abans de ser a la casa, jo ja pensava en ells. Només els veig de tant en tant, com a molt aviat cada quinze dies, però la nostra relació és d’allò més estreta. Sempre els saludo a través d’una closa metàl·lica, però això no fa que els gestos de carinyo i simpatia disminueixin, al contrari: ens genera la sensació que hem d’aprofitar encara més les carícies perquè hi ha un impediment físic irrevocable.

Hem aparcat el cotxe, i jo ja no em podia contenir; abans d’obrir la tanca que dóna pas al nostre jardí, abans de cobrir-me el cos amb un jersei per a pal·liar el fred muntanyenc, he corregut fins la reixa veïna. Ells ja havien detectat la nostra presència, i ja estaven venint veloços i amb la llengua fora cap a mi, alegres, jovials, feliços... pare i fill s’atropellaven entre ells, honestos, sincers, desplegant una energia que quasi es podia veure físicament.

Dues botifarretes, una de més llargaruda i l’altra més petita però més grosseta, mostraven la seva il·lusió de veure’ns d’una manera que cap ésser humà és capaç d’imitar. Quatre ulls fulgurants clavaven la seva mirada en mi, i amb un aire nerviós i viu es movien intensos, clarament anhelosos de les manyagues que estaven a punt de rebre. I de quina manera les han rebudes!

Agenollada i rebregant-me per terra, he estirat els braços pels forats de la tanca, fins palpar els seus cossos suaus i dolços... aleshores allò que estava ataconat en nosaltres s’ha alliberat per fi, i ens hem rendit tots plegats als nostres desigs. Les meves paraules d’afecte es mesclaven amb els seus lladrucs de joia, i junts hem espargit el nostre goig de veure’ns.

Aleshores el Marc, més pràctic que jo però no per això menys sensible, s’ha unit a l’escena després d’haver tret les bosses del cotxe i d’haver obert la nostra tanca.

Podria haver passat hores i no n’haguéssim tingut prou, però ja tocava entrar a casa i deixar en pau els nostres veïns. Abans d’entrar-hi, però, hem tingut el regal d’una última imatge: ells dos assegudets amb el morro enganxat al filferro de la closa, amb les seves cues escombrant les fulles de terra i el cor obert de gos representat en l’expressió de la cara.

Com va dir una sàvia, “hi ha gossos per a demostrar-nos que la generositat absoluta existeix”. Quin món més trist seria aquest sense aquests increïbles moments animals.

Contradiccions

Per Carla Santafè

Alguns en algun moment desforesten boscos per plantar cases,

alguns en algun moment persegueixen animals pel simple plaer de matar.

Alguns en algun moment fabriquen coses inútils o destructores a raó de la llei de mercat;

alguns en algun moment manipulen alguna altra persona, mentre que

alguns en algun moment maten alguna altra persona.

Alguns en algun moment reforesten boscos on hi havia cases, i

alguns en algun moment persegueixen animals pel plaer de curar i conservar.

Alguns en algun moment creen o participen del mercat just i sostenible, i

alguns en algun moment denuncien a la resta de gent l’engany;

alguns en algun moment ajuden a viure alguna altra persona...

Les filosofies, encara que cadascuna amb un feix de sentit únic i peculiar, parlen d’una lluita entre dues forces antagòniques... I entre forces antagòniques l’home es troba i roman. Quan un pol de la dualitat es menja inexorablement l’altre, queda alguna esperança per avançar?