dilluns, 14 d’abril del 2008

Tempus fugit


Per Carla Santafè



La mare jeia a terra amb el seu fill entre les cames. La mà tremolosa acariciava el jove cabell del seu fill; ella es meravellà de la seva suavitat i finesa, com si fos la primera vegada que el tocava. La seva pell pàl·lida i primerenca era delicada, de deliciós pèl moixí agradable al tacte, mentre que les seves faccions arrodonidetes convidaven a la carícia constant. La mare observava amb orgull de mare els trets del seu angelet, de la seva apreciada criatura. Sobtadament l’abraçava i li petonejava la tendra carona, pressa d’un furor d’amor incontrolable, però acte seguit arquejava el cos cap enrere, emetent un sonor crit, tot deixant reposar l’esquena a l’arbre que tenia darrere... aleshores la força l’abandonava, el fill s’escolava entre les cames, i el fred i les convulsions s’apoderaven del cos de la mare incondicional, arravatant-li la força, refregant-li per la cara la realitat, per a tal de submergint-la en un terror i una tristor incontrolades i fosques.

L’ambulància se sentia de lluny... aviat els assistents sanitaris es plantaren davant de l’escena familiar. Amb suavitat i prudència, els socorristes, un pèl compungits per la naturalesa del panorama, s’acostaren i prengueren la mesura de les constants vitals de la dona i de la petita persona; no hi havia res a fer, el nen estava mort: un tros de metall de ves a saber quina part del cotxe travessant-li el pit ho constatava.

La mare, en estat de shock, també moria, encara que ella no se n’anava.

divendres, 4 d’abril del 2008

Homenatge a un geni


Per Carla Santafè


El fanàtic apropà a la cara de la víctima el crucifix. Les seves arestes premien fortament la pell, i ben poc faltà per esbiaixar-la. Li acabava de llegir la llarga llista d’al·legacions, i ara quedava veure si, davant de la imminent perspectiva de morir cremat a la foguera, se’n penedia.

Amb els ulls envermellits i fora d’òrbita, clavà encara més profund l’icona de Jesucrist en la carn. El botxí li digué ple d’ira:

-Aquesta és l’última oportunitat que tens de redimir-te davant dels ulls de Déu pels teus abominables pecats. La justícia divina caurà sobre tu en pocs moments, i el foc purificador cremarà el teu cos material. Si no vols que aquest turment es prolongui per tota l’eternitat, oh, pecador!, demana perdó al Senyor per la teva ofensa davant la imatge del seu fill redemptor...

Giordano Bruno, a qui havien lligat la llengua prèviament perquè ni sota tortura abdicava del seu pensament, féu un impuls d’escopir el crucifix i girà el cap cap a l’altra banda, en un clar signe de menyspreu contra una fe estúpida i fanàtica, de la qual havia mostrat i desentrellat la seva falta de solidesa metafísica, motiu pel qual, ell ho sabia perfectament, el cremaven.

Col·lèrics, els ministres de la fe cristiana, ministres d’un dels episodis històrics de tortura institucionalitzada més psicòpates de tota la humanitat, l’arrossegaren a la pira i el lligaren, i sota insults, escopinades i furors baixos Giordano Bruno morí una mort dolorosa i lenta.

Home entre els homes, heroi entre els herois, el seu traspàs no fou del tot en va. No va poder desinstaurar el cristianisme, però el seu esperit ha perdurat a través dels segles. L’església cristiana va fer el possible per destruir la memòria de la seva persona, però la seva força, la seva valentia, la seva intel·ligència, la seva metafísica, el seu caràcter, la seva bravura incalculable a l’hora d’enfrontar-se a un sistema religiós podrit en els fonaments ha perdurat en el temps, primer de forma clandestina i ara de forma oberta. Si una cosa està clara és que Giordano Bruno està aquí, delectant aquells que tenen l’honor de conèixer-lo, robant els cors d’aquells que tenen el plaer d’escoltar en la lectura les seves sàvies paraules. Giordano Bruno és perenne, Giordano Bruno viu en els qui l’estimen, Giordano Bruno no deixa indiferent a ningú... Per qui l’admira és com una droga, i no hi ha faceta en la seva vida que no arranqui un somriure i una absoluta filiació.

Per a mi, estudiar-lo és un honor, a més de ser un plaer. El Marc, ell ja ho sap prou bé, ha de compartir el meu amor amb ell.

El cavall de batalla d’aquest prolífic filòsof fou la separació entre esperit i matèria, és a dir, entre forma i matèria. El sistema religiós cristià (encara que no només ho afirmen els cristians) era d’una separació absoluta entre els dos aspectes, menystenint la matèria i identificant-la amb el mal i el diable. Per Giordano Bruno, com fou en el pensament celta i primitiu, no hi ha distinció: la matèria, la naturalesa, és tan sublim com la forma o esperit. Ambdues es generen i es perfeccionen recíprocament, i la possibilitat de reestructuració de la matèria és tant infinita com la de la de l’esperit, i d’aquí la seva famosa sentència -tot sigui dit de pas, molt mal entesa- de què l’univers és infinit. L’univers és infinit perquè les possibilitats de creació en la matèria per la forma són infinites, i eternes. Tota aquesta parafernàlia tècnica és important en la consciència de l’home: no hi ha càstig, no hi ha culpa, no hi ha pecat original, només hi ha un etern corrent, un flux a través del qual l’home, animal natural, pot perfeccionar-se, entenent el perfeccionament com desplegar totes les potencialitats que rauen en l’esperit i la matèria. El culte a un més enllà es transforma en el culte a un més aquí, en una devoció per tota manifestació natural. És, en definitiva, valorar el nostre aquí i ara, valorar la nostra existència actual i penetrar en la pròpia vida, perquè no hi ha ni premi ni càstig, simplement hi ha activitat. Podem actuar amb valor i consciència sobre l’activitat, sense temor a un ull dèspota que ens vigila.

Massa vitalista i massa religió interior per a l’estructura nuclear imperialista de les religions exteriors. A través de les flames, els fanàtics religiosos no van voler cremar un simple home, sinó que van voler cremar una porta cap a un sistema filosòfic que té com a principal premissa l’autonomia i la llibertat.

Gràcies, Giordano Bruno. Gràcies per la teva gesta: la sàvia visió del món que oferies ha penetrat en la gent que t’admira, i nosaltres mai no deixarem que la teva mort sigui en va.