Per Carla Santafè
Estava assegut a la taula, concentrat, amb les celles arrufades i una expressió seriosa als llavis. No feia gaire que s’havia començat a interessar per les arts màgiques, però la seva impressió és que feia temps, molt de temps... Aquella emoció, aquella sensació de reconeixement que se li generava davant dels textos no podia ser un mer caprici de feia unes setmanes; la vida que havia portat fins aleshores havia perdut color i substància, havia perdut realitat, i ara només l’interessava aprofundir i arribar, a on? Doncs aquí radica el més graciós de tota la història: no tenia ni idea d’on volia arribar. Transformar la matèria? Satisfer els propis desigs? Influir sobre els altres? Qui busca la màgia sempre parteix d’aquí, però si vertaderament entén el que llegeix ràpidament va més enllà... ràpidament es genera en la ment i en l’organisme la convicció que la satisfacció immediata i l’autocontemplació són fútils i buides, i que hi ha una cosa molt més enllà del ‘jo vull’, molt més profunda que el plaer del moment. És quelcom realment genuí, i que ho fonamenta tot. És buscar un miratge, una cosa escorredissa que s’escapa sempre i no es controla mai, però que està allà, generant la il·lusió d’allò que anomenem vida, generant els successos d’allò que anomenem fenòmens...
El simple fet de donar-se’n compte d’aquest rerafons intangible ja havia transformat completament el nostre protagonista. Els seus amics i la seva amant estaven preocupats per ell, perquè des de feia unes setmanes no sortia, i ja s’havia convertit en habitual en ell el declinar totes les ofertes de fer alguna cosa. El nostre buscador els hagués explicat de bon grat el perquè no tenia temps de veure’ls, però era molt conscient que l’haguessin pres per una persona que s’estava embogint, car no entendrien mai les sensacions i la realitat que ara experimentava i que esdevenia eix de la seva vida.
Així doncs, romania tancat al seu pis, estudiant textos i textos que en un principi semblaven per a riure-se’n o per a refusar com a veritat, textos que la gran majoria consideren totalment i sense dubte fantasia deguda a la ignorància. La seva quotidianitat s’havia convertit en llegir, en reflexionar, en anar i tornar de les biblioteques buscant cada cop coses més estranyes. En les seves investigacions, sentia com un fil comú intangible enllaçava la lectura i la comprensió en profunditat dels textos, i cada cop més notava com avançava cap a un punt on necessitaria passar a l’acció. Això l’excitava, perquè ho anhelava, però era perfectament conscient que havia d’estar preparat per a practicar... màgia. I és que havia llegit i comprenia molt bé el fet que un noranta-nou per cent de la gent que s’introduïa en aquest camp fracassava o banalitzava l’“Ars Perennae”, però també comprenia que molt pocs podien traspassar i polir els obstacles inherents a la recerca per a arribar al nucli, al diamant, que era ni més ni menys que l’autèntica Saviesa.
I allà estava, en el seu escriptori llegint apassionadament, devorant mental i emocionalment cada noció amb què es topava. Les hores avançaven deglutint primer la tarda i després la nit, i quan pel matí la llum del sol entrà per la finestra el nostre heroi es va aixecar de la cadira, esbalaït, tot fent caure la cadira cap enrere, i fora de sí cridà: “Per fi ho he entès!! La Veritat és aquí!!” i com si li hagués impactat un llampec a sobre, caigué fulminat a terra.
Un mes després, alertats pels familiars i amics els mossos d’esquadra forçaren el seu apartament. Les últimes robes que va vestir romanien espargides per terra. D’ell ni rastre. Un any després la policia tancà el cas, classificat com a irresolt i sense cap tipus de pista.
