Per Carla Santafè
Vint-i-tres anys. Feia vint-i-tres anys que no trepitjava aquella vil·la. Els primers deu anys de la seva absència estava tant convençuda de fugir-ne, que no podia estar menys que satisfeta d’estar lluny dels carrers i la gent que tanta angúnia li feien. Després vingué la indiferència: absorbida per la pròpia vida, el record d’aquell poble que volia ser ciutat li relliscava en l’ànima com li relliscaven els seus habitants. Però últimament un rar sentiment havia aflorat: una espècie de perdó mesclat amb enyorança havia trencat la imatge fèrria que tenia del que un dia fou el seu propi lloc i la seva pròpia gent.
Deu minuts. Feia deu minuts que havia arribat i, per la seva sorpresa, la visió directa dels carrers i carrerons no havien fet que l’assaltessin milers de records, ni que els que tenia els visqués amb més intensitat... El poble gran que volia ser ciutat ho va aconseguir: ja era ciutat. Gris, desarrelat, anònim... un tel de sordidesa havia cobert els habitants. Mai no va estar còmoda amb ells, però se li va gelar el cor en veure que ja no somreien... la Rosa, la peixatera de la Rambla, ja no cridava i renyava la canalla per embrutar-li el terra de l’entrada amb clofolles de pipes; ara la seva mirada no fitava en direcció a l’exterior, només ho feia cap a les caixes blaves plenes de sal i d’animals marins que poc s’esperaven hores abans acabar aquí; el quiosc d’en Pep havia senzillament desaparegut, substituït per una immensa botiga de premsa i objectes de regal; cada record que tenia de les actituds que defineixen la forma de vida més rural s’havien simplement esvaït, del tot i per sempre, i ella, atuïda pel contrast entre allò que tenia en la ment i allò que veia, sentia una fiblada d’aflicció. No la sentia tant per indignació –mai no havia estat vinculada al batec anterior de la vil·la-, com per la consternació que li provocava el fet que les coses canviessin tant i tant ràpid...
‘Ho han destrossat tot, com sempre’- es deia a sí mateixa, i continuava: ‘Trist, molt trist que fins i tot els ànims més maliciosos i vils perdin la seva alegria, i el seu somriure... malgrat tot, potser era el millor que li podia passar a aquesta merda de poble...’
A mitja tarda es dirigia cap a l’estació per agafar un tren que la portaria cap a casa. Cada metre la locomotora l’allunyava del seu origen. Així ocorria també dins del seu ànim.
