divendres, 30 de gener del 2009

El cant de l'ocell


Per Carla Santafè


Batent les ales, l’ocell cantava la cançó que canten els galls quan dormen i no hi són: la cançó del silenci que s’oposa al cant del rumor. L’animalet cantava la cançó sense sons, tot esforçant-se per fugir del cant de terror que venia per darrere: el seu arbre, el seu bosc, cantava la cançó de l’agonia de la mort. Les fulles d’enormes enginys mecànics arrasaven tot cant a la vida que fins ara havia sorgit durant segles del cor del bosc.
Sense voler-ho, pel nostre protagonista naixé un nou matí diferent de tots: ja no sentiria cantar el cantar de joia que emergia de cada branca i cada branquilló; tampoc no escoltaria mai més el cant d’amor que un home pot dedicar a una dona tot passejant pel bosc. Els dies de cants daurats morien... també moria el cant en el seu cor.

divendres, 23 de gener del 2009

L'adéu


Per Carla Santafè


Cada dia que passa és un dia més cap al moment de dir-te adéu per sempre
més. Per això ara et miro i intento aprehendre cada petit moviment, cada
petita variació que percebo en el teu ser. Amplifico els sentits per
impregnar-me de la teva vida, per gravar en la meva ment cadascun dels teus
gests, per viatjar en la profunditat de la teva mirada... I ho faig amb la
consciència que si no t'aprofito ara en un moment determinat no podré fer-ho
mai més. Ara dic això i ploro, per buidar de l'ànima el dolor de la certesa
que en un punt no et veuré més. Així quan m'aixequi podré asseure'm al
teu costat i, banyades pel sol, continuaré impregnant-me de la teva
presència per poder-la gaudir el dia en què tu no hi siguis.

La vida serà moviment i no permanència de les coses, però el que sento per
tu és el que m'ajuda a fer-me la idea del què vol dir eternitat. T'estimo, i
serà així mentre hi hagi memòria i sentiment. La font de l'ara alimentarà el
meu amor per tu durant tota la meva existència.

Frueix, petita, frueix; no et demano res mes.

divendres, 16 de gener del 2009

Tallant d'arrel


Per Carla Santafè


Vint-i-tres anys. Feia vint-i-tres anys que no trepitjava aquella vil·la. Els primers deu anys de la seva absència estava tant convençuda de fugir-ne, que no podia estar menys que satisfeta d’estar lluny dels carrers i la gent que tanta angúnia li feien. Després vingué la indiferència: absorbida per la pròpia vida, el record d’aquell poble que volia ser ciutat li relliscava en l’ànima com li relliscaven els seus habitants. Però últimament un rar sentiment havia aflorat: una espècie de perdó mesclat amb enyorança havia trencat la imatge fèrria que tenia del que un dia fou el seu propi lloc i la seva pròpia gent.

Deu minuts. Feia deu minuts que havia arribat i, per la seva sorpresa, la visió directa dels carrers i carrerons no havien fet que l’assaltessin milers de records, ni que els que tenia els visqués amb més intensitat... El poble gran que volia ser ciutat ho va aconseguir: ja era ciutat. Gris, desarrelat, anònim... un tel de sordidesa havia cobert els habitants. Mai no va estar còmoda amb ells, però se li va gelar el cor en veure que ja no somreien... la Rosa, la peixatera de la Rambla, ja no cridava i renyava la canalla per embrutar-li el terra de l’entrada amb clofolles de pipes; ara la seva mirada no fitava en direcció a l’exterior, només ho feia cap a les caixes blaves plenes de sal i d’animals marins que poc s’esperaven hores abans acabar aquí; el quiosc d’en Pep havia senzillament desaparegut, substituït per una immensa botiga de premsa i objectes de regal; cada record que tenia de les actituds que defineixen la forma de vida més rural s’havien simplement esvaït, del tot i per sempre, i ella, atuïda pel contrast entre allò que tenia en la ment i allò que veia, sentia una fiblada d’aflicció. No la sentia tant per indignació –mai no havia estat vinculada al batec anterior de la vil·la-, com per la consternació que li provocava el fet que les coses canviessin tant i tant ràpid...

‘Ho han destrossat tot, com sempre’- es deia a sí mateixa, i continuava: ‘Trist, molt trist que fins i tot els ànims més maliciosos i vils perdin la seva alegria, i el seu somriure... malgrat tot, potser era el millor que li podia passar a aquesta merda de poble...’

A mitja tarda es dirigia cap a l’estació per agafar un tren que la portaria cap a casa. Cada metre la locomotora l’allunyava del seu origen. Així ocorria també dins del seu ànim.