L'últim visitant

Per Carla Santafè

L’últim visitant

deixa un ram de flors

al costat d’una nota.

 

Ha deixat un ram

al costat d’una nota

que li deia adéu.

 

Consulta l’hora i se’n va.

Ningú no sap on,

enlloc no consta.

El cavaller del bosc

Per Carla Santafè

En Klaus caminava pel sender sense propòsit; només volia divagar i prendre l’aire fresc que emanava l’espessor de la muntanya. L’esperaven a la cabana per sopar, però per fi havia pogut desentendre’s de la seva gent per la tarda, i com que això li costava tant estava decidit a gaudir de la posta de sol com aquell que assaboreix l’últim préssec madur d’estiu.

Era una tarda de febrer d’un dur hivern. Però una persona sensible podia percebre que sota els seus peus, ben endins de l’humus de la terra, hi romania una energia potent que es preparava per emergir amb tota la força d’haver estat latent durant mesos... La primavera s’amagava sota la flassada de fulles mortes i neu, esperant el seu torn, esperant el seu renéixer per a sortir incontinent i florir. En Klaus percebia aquesta energia, percebia com feia força contra els seus peus, i quan ho feia tancava els ulls i pensava: “Espera, primavera, no tinguis pressa, que quan per fi siguis lliure i obliguis l’hivern a anar-se’n a dormir, jo seré partícip del teu desaforament i, amb un cavall entre les cames, fugiré ben lluny d’aquí”. Aleshores en Klaus inspirava i espirava amb força, tot tremolant perquè sabia molt bé que el que desitjava no era res més que un desig.

Uns cascs de cavall el tragueren de la seva abstracció. Va trigar un moment a reconèixer quin so era. Girà el cap vers l’origen del trot i observà com, des de l’encreuament oposat d’on ell estava, hi venia veloç un cavall muntat per una dona amb un vestit blanc i llarg. Els seus cabells, negres i també llargs, contrastaven amb la puresa del blanc de l’hàbit que portava. Apressadament s’aproximava, i quan passà pel seu costat el mirà de fit a fit, sense desaccelerar ni una miqueta. Ell romangué immòbil, bocabadat. No era conscient del profund impacte que la bellesa de la jove li provocà. Incapaç de reaccionar, només va poder contemplar com el cavall se li allunyava tot prest.

De camí cap a la cabana, només tenia un pensament: aquells ulls negres, aquella mirada impertinent la força de la qual accelerava el seu pols com els esperons acceleraven el veloç cavall que la bella muntava. Afligit, ni tastà un mos quan sopava amb els seus davant de taula, ni podia escoltar una frase seguida, ni tan sols dues paraules. El seu cor bategava, i bategava, i la seva ment només podia pensar en aquells ulls que de ben segur estaven plens de màgia. Estaven plens de màgia perquè era impossible que aquell sentiment que pitjava per sortir fora del dors, com la primavera que dormia sota les capes de terra, fos natural i no producte d’un embruix o conjur de les forces més obscures del bosc... Sense poder evitar la perdició, decidí repetir el seu passeig l’endemà per la tarda, esperant que ella tornés a passar amb el seu cavall veloç, perquè pel seu bé sabia que si no l’aturava i la feia seva moriria de pur dolor.

I vet aquí que a l’endemà per la tarda romania al mateix punt del dia anterior. Tenia les mans fredes i el cor a punt d’esclatar-li i fugir esbarriat del seu lloc. Va tenir molta sort: de lluny se sentien una altra vegada els cascos d’un cavall que s’atansava  veloç, i sense pensar-s’ho es posà enmig del camí, tot partint el sender en dos. O parava o l’estimbava, i qualsevol de les dues era la única manera d’acabar amb la consternació que li rosegava l’ànima. Tancà els ulls. Sentia la vibració del trot per tot el cos; sentia com augmentava, així com augmentaven els batecs del cor. Quan notà el cavall irremeiablement a prop, cregué que no frenaria: tal era l’ímpetu del trot. Obrí els ulls, i observà com el cavall que duia a sobre la bella parava en sec, havent d’alçar les potes davanteres carregant el pes sobre les posteriors. La jove, espantada, mostrà la seva mestria en el control de l’animal i lluny de caure, precisà els moviments per a fer aturar el cavall del tot. Això féu més profunda l’angoixa d’en Klaus: ella, la més bella, resultava ser més atractiva quan exercitava la seva habilitat, fins al punt que es podria considerar una heretgia. Doblegat per la pesant bellesa de la jove, caigué sobre els seus genolls i, amb la veu trencada, digué:

-Oh! Bella nimfa del bosc, m’heu atrapat en les vostres teranyines... Jo ja no tinc més voluntat que ser el vostre etern company, no vull més que romandre al vostre costat. El meu viure no tindrà sentit si no us serveixo, si no us despullo i us faig l’amor infinites vegades... Oh! fada encantadora, si no em voleu mal no em digueu que no, no em negueu el respirar i el bategar, només possibles si em preneu com el vostre home... No sigueu cruel, no negueu l’aliment a aquest pobre desgraciat que només camina per vos...

-Oh! Noble cavaller, molt bé parleu, però perquè el vostre desig, que és el meu, es produeixi heu de fer la pregunta adequada. Només aquell que ho faci em podrà posseir, ja que trencarà l’encanteri que em condemna a vagar fins el final dels temps per aquests boscatges... Però vigila! Només pots preguntar una vegada, només hi ha una oportunitat.

Tot depenia de la pregunta adequada. Un horrible terror s’apoderà d’en Klaus. Quina podria ser la qüestió? Què havia de preguntar? Com podia saber-ho? Com podia ni tan sols imaginar-s’ho? Mirava a terra mentre feia passets en cercle. No tenia ni idea d’allò que havia de dir. Maleïa el dubte i la ignorància que feia que les seves vides pengessin d’un fil. Passà molta estona i ell encara no havia dit mot, i ella l’advertí:

-Estimat, el temps s’acaba... Abans que l’últim raig de sol abandoni la tarda m’has de fer la pregunta adequada...

Els ulls suplicants de la bella es creuaren amb els ulls desesperats del gallard i esvelt cavaller, mentre l’últim raig de llum queia. En Klaus s’agafà les mans i les col·locà sobre el pit i, sense més ajuda que la de la natura divina, inspirà:

-Oh! Dona que munta a cavall, la més bella entre les belles, què ha passat perquè eternament hagis de cavalcar? –L’última síl·laba coincidí amb l’última espurna de sol. Després d’un instant, un blanc intens s’apoderà del color del bosc i, tot encegat, perdé la consciència el nostre heroi.

Es despertà quan ja era de nit, banyat per la llum de la lluna, i la joia es féu gran quan sentí el pes del cap de la bella sobre d’ell. Amb un somriure estampat al rostre, la que des d’ara seria la seva dona reposava tranquil·la sobre el seu pit.