El vouyeur

Per Carla Santafè

La sorra cremava com brasa i el contacte amb ella es feia insuportable, i per això, després d’intentar passejar descalç, va decidir posar-se de nou les xancletes. Els peus se li havien quedat envermellits, i es lamentà de la seva pell blanca i sensible. “Segur que només amb això d’aquí una estona em sortiran ampolles!”, es queixà internament.

Féu el que feia sempre quan anava a la platja: buscà un racó a un metre o dos de l’aigua, on la sorra és fresca i humida. Un cop trobat, hi desplegà la tovallola i s’hi assegué. Començà a aplicar-se la protecció solar, ben necessària en ell, de forma lenta i pausada, amb l’objectiu de donar-se plaer: ara al pit, ara a les cames, ara a les espatlles... no li agradava la textura de les cremes, però gaudia moltíssim del petit massatge que es regalava a sí mateix empastifant-se amb elles. Després del ritual, inspirà profondament, i ara sí, es disposà a gaudir de la platja.

Embadalit, parà atenció a l’ambient que l’envoltava. Era un dimecres de juny pel matí, i la platja estava quasi buida, però amb suficient gent repartida com per donar-li vida. Era així com a ell li agradava: persones per observar-ne els gestos, les relacions, la vida, però a una distància suficient. Tenia una alta concepció del seu espai, i en aquest sentit era ambiciós: li molestava no tenir tot l’espai que desitjava, odiava els llocs farcits de gent i de soroll, i només parlava i intimava amb aquells que ell havia escollit prèviament. Era poc amic de les sorpreses, i era encara menys amic de les converses circumstancials. No és que fos antisocial, ben al contrari: quan apreciava o li interessava algú, era obert, sincer i càlid, però senzillament, d’entrada no li venia mai de gust comunicar-se amb algú. A més, el fet d’anar a prendre el sol, com d’altres actes en la seva vida, els considerava totalment íntims, propis, i no permetia que hi entrés ningú.

Prendre el sol, passejar, anar a un cafè o a un bar... en ell tots eren actes de voierisme, però que res no tenien a veure amb l’aspecte sexual.

Li encantava romandre en un racó sense ser especialment vist, i observar i analitzar les actituds que l’envoltaven. Discretament, escoltava les parelles estimar-se o discutir, deduïa la tristesa o joia de tal o tal altra persona, especulava sobre el motiu de les diferents formes de vestir i posar, imaginava la vida que hi havia darrera d’un somriure, o d’una cara desencaixada, o d’un rostre misteriós, o d’un tic nerviós... Sentia, així, com furtivament s’immiscuïa en la vida dels altres sense ser descobert, i això l’omplia i l’enriquia. Notava com creixia, com aprenia de les conductes externes, però per sobre de tot, notava com això, d’una manera subtil, l’unia a la gent. En el fons era això el que buscava i ho sabia: formar part de la vida de qui analitzava. Cada història que observava era un petit tresor que s’emportava al cor, i només en aquest sentit ell era un vouyeur.

Aquell matí, l’atenció anà a parar a un grup d’adolescents que jugaven a pilota a uns quants metres d’on es trobava. Probablement, fugien de les aules. Notava com la rossa del cabell curt, quan s’acostava al noi morè de cabells llargs, contornejava la cintura cap al costat fent d’ella sencera una essa. El noi, però, semblava més interessat en la baixeta de cabells negres. El seu amic, grassonet i força menys agraciat, es veia massa acomplexat com per anar a parlar amb cap de les noies, i quan alguna d’elles -més per casualitat que per intenció- li deia alguna cosa, abaixava la mirada avergonyit i replegava el tòrax i la panxa cap endins, com una panerola espantada. Tot això succeïa enmig d’una banda sonora de crits, insults, rialles i tota la parafernàlia que acompanya tanta joventut.

De sobte, se sentí incòmode. Mirà al seu voltant, i no veié res especial. Continuava sentint-se incòmode. Mirà més detingudament, i quan estava a punt de convèncer-se que no passava res i que la sensació havia estat imaginació seva, comprovà que des de la barana que comunica la platja amb el passeig una dona l’observava. Era una dona prima, ornamentada amb un barret de palla i unes enormes ulleres de sol, que no van servir d’excusa per creure que en realitat no el fitava. Ho sentia, ho notava: ella feia amb ell el que ell feia amb els altres. Es molestà. El caçador caçat, i sense tenir cap dret de remugar ni indignar-se, ho havia d’acceptar. Algú havia entrat en el seu món, algú havia penetrat en la seva intimitat sense permís, i se sentia avergonyit, no tant perquè observessin que observava, sinó perquè observessin que ho necessitava.

Ràpidament va desparar el racó on es trobava, i també a passos ràpids se n’anà de la platja. No va atrevir-se a aixecar la vista de terra per veure com era la impertinent que estudiava la seva ànima.

Despullat i abatut, no sortí en tot el dia de casa.